dilluns, 10 de desembre del 2012

El mínim esforç


El mínim esforç

“Només s’aprèn dels errors” o “sempre s’aprèn dels errors” és una sentència amb la qual –si més no, en una d’aquestes dues formulacions enunciades– la majoria de la gent hi està d’acord. Que la trajectòria vital dels humans és un reguitzell inacabat d’errors i encerts –el qual, un cop arribats a la maduresa, se sol dulcificar dient que, després de sumar i restar, s’entén “encerts i errors”, el balanç és positiu– és una altra afirmació que gaudeix d’una acceptació força general entre la ciutadania.

Que la trajectòria de la societat, és a dir, del col·lectiu humà, avança amb el mateix  reguitzell d’errors i encerts amb què ho fan cadascun dels éssers humans que la componen es un enunciat que ja costa més de pair. Ens revolta comprovar com el ramat humà sovint camina de manera alegre i entusiasta per un camí que no porta enlloc , i que a vegades porta al precipici, i aleshores els individus intentem inútilment fer comprendre als nostres companys que van per un camí equivocat. Costa molt d’acceptar l’error col·lectiu, però existeix, i tant si existeix, i  quan aquest error col·lectiu afecta l’escola, els docents encara ens posem més les mans al cap. Perquè el dia que rectifiquem el mal ja estarà fet, i tota una colla de generacions d’alumnes arrossegaran tota la vida les conseqüències d’aquell error majoritari.

Pensàvem tot això fa uns dies mentre escoltàvem, a la sala d’actes del Col·legi, el vibrant al·legat d’un conferenciant famós com a paladí de la necessitat de l’esforç com a element indispensable en el procés d’aprenentatge i martell de pedagogs “progres”. Segons ell, els pedagogs, ho fien tot a la “motivació” i no volen saber res de l’“esforç”. L’argumentació del conferenciant tornava i tornava, reblant amb insistència el clau de l’esforç amb uns arguments propis de qui té la veritat i se sent incomprès. I tot plegat amanit amb abundància de sarcasmes en defensa de la seva tesi que va mantenir fins a l’extenuació, talment com un geògraf que amuntega arguments per convèncer els alumnes d’una cosa que és evident: que la terra és rodona (o si voleu esfèrica), malgrat la creença general, deguda a l’aparença a simple vista, que és plana.

No calia que l’il·lustre conferenciant “s’hi esforcés” tant: és obvi que l’home aprèn a parlar sense esforç cap al final del seu primer any de vida i, !oh, meravella!, aquell infant d’un any és capaç d’aprendre xinès si els seus pares parlen xinés. I, en canvi, sabem de bona font que l’home europeu i occidental abandonat al seu estat natural és un perfecte analfabet, i que calen anys i panys d’escola, i naturalment d’esforç, perquè l’alumne assoleixi un nivell acceptable de lectoescriptura, i de comprensió lectora, i de competència per redactar un escrit amb cara i ulls. Una competència, si més no aquesta darrera, que el sistema educatiu del nostre país sembla força incapaç de garantir.

¿Cal que ens esgargamellem tant per defensar que l’esforç, i també la motivació, són elements indispensables perquè l’escola no “fracassi”? ¿Cal que sotmetem els nostres alumnes a l’error d’un ensenyament que només valora la motivació i ignora l’esforç, o que valora l’esforç però ignora la motivació? Hem d’esperar que hi hagi un bon grapat de generacions perdudes perquè “baixem del burro” i reconeguem l’error? Si fóssim capaços d’acceptar que aquests dos extrems no són contradictoris, sinó que són compatibles i necessaris, podríem començar a reflexionar sobre altres tabús que condicionen l’escola actual, tabús que normalment són compartits per “progres” i “carques”; per exemple, la conveniència d’introduir una mica de competitivitat a l’escola per preparar els alumnes per a la selva del lliure mercat que els espera quan entrin al món dels adults. Però això és un tema profund que mereix  molts matisos i moltes cauteles, i del qual ja parlarem més endavant.