El Blog del Col·legi de Llicenciats

Aquesta guerra i nosaltres

2012-02-22T08:32:00.000-08:00

Diuen els llibres d’història de la literaturaque de la primera edició del Tirant loBlanc se’n van fer més de 700 exemplars i d’aquests ara només en quedentres o quatre a les millors biblioteques del món. Sempre ha estat una intrigapensar què se ne n’ha fet, dels altres set-cents, però s’entén cada dia més enveure el que passa actualment, quan són gairebé sempre introbables a lesllibreries i a les biblioteques els grans clàssics del segle XX, que és elsegle d’or de la nostra literatura, si hem de fer cas d’un dels més granscrítics nostrats.

Un d’aquests clàssics introbables és 556 Brigada Mixta, d'Avel·lí ArtísGener. Els que han llegit aquest obra recordaran que el narrador és un soldatque treballa com a topògraf i és l’encarregat de proposar sobre el mapa l’emplaçamentde l’estat major. Quan ho fa, gairebé sempre rep la mateixa resposta: “¿No espodria posar una mica més enrere, per exemple aquí?”, diu el coronelassenyalant un punt sobre el mapa, força lluny d’on són els soldats. “Sí,contesta el protagonista, però des d’aquí no es veu el camp de batalla”. “Posi’l aquí”, conclou el coronel, que el quepretén és salvar la pell i estar al més lluny possible d’on xiulen les bales,encara que no es vegi res.

Ara estem en guerra. En guerra econòmica. Detots els comentaris que genera la crisi a les sobretaules familiars, a lestertúlies, als articles premsa (l’ínclit Sala i Martín ja numera els seusarticles sobre el tema, i creiem recordar que el darrer era “Crisi (34)”, elcomentari més encertat, al nostre entendre, és que la situació actual és lad’una guerra: d’una guerra sense armes de foc, però d’una guerra, i amb moltesbaixes. En aquesta batalla tothom rep, i és evident que els pobres són lesprincipals víctimes, però també hi ha algun poderós que s’hi arruïna. El queindigna, però, és que, com el coronel de l’obra de Tísner, també ara hi ha unsllestos que se n’escapen: en aquests cas solen ser els directius de les gransempreses, amb sous de cracs del futbol, que mantenen intactes les sevesprebendes encara que el món s’ensorri al seu voltant.

No ens pensem que aquests són els culpables.No és la nostra funció assenyalar qui és l’”enemic” que ens ha declarat laguerra, sinó més aviat contribuir a lluitar contra la demagògia i tenir unaactitud responsable, que és la que se’ns suposa per l’autoritat moral queencara tenim els docents. L’”enemic”, sembla, són “els mercats”, però “elsmercats” som tots, i els mercats són ara un riu desbocat que ha sortit de mare,i l’única sortida que hi ha no és pas voler aturar l’aigua, perquè se’nsenduria riu avall, sinó que els governs prenguin mesures reguladores quepermetin tornar el riu desbocat al seu “llit” natural, que ha se ser prou lliurei prou ampli perquè no torni a sortir-ne quan hi hagi una altra riuada.

No serveix de res, com han fet en algunsllocs, soterrar el llit del riu, si el pas que es deixa a sota no és suficientper engolir la riuada. I aquí és on nosaltres hi tenim un paper: la nostrafunció com educadors és contribuir a formar persones amb criteri i reticents davantles solucions simplistes. Si creem ciutadans que es pensen que per canalitzarla riuada i evitar les inundacions n’hi ha prou de tapar la riera sense preguntar-sesi el forat que queda a sota té prou “gàlib”, el governant taparà insensatament la riera malgrat que sap que el dia que baixi lariuada l’aigua passarà per sobre, i la inundació encara serà més catastròfica,i ho farà perquè sap que, si no, una riuada de vots provinents de persones a quiels mestres no hem estat capaços d’ensenyar a pensar se l’endurà ell, i el farà fora del càrrec, i encanvi la riuada catastròfica, amb una mica de sort, tornarà quan ell ja no hisigui. Pot semblar que exagerem, però la solució és a les nostres mans: somnosaltres, els professors, qui podem formar ciutadans amb criteri que no acceptinsolucions simplistes i no aplaudeixin mesures insensates, i que sàpiguendiscernir si les mesures que es prenen per fer front a la crisi, sovintdoloroses i ingrates, són efectivament imprescindibles o si afecten conquestesdels ciutadans que ha costat molt d’aconseguir.

Això de les indústries culturals

2012-01-13T02:24:00.000-08:00

Si hem d’escoltar el discurs políticament correcte dels manaies, en aquest país ja fa anys que tots som conscients que la cultura és un sector econòmic important que aporta al país un percentatge significatiu i important del PIB.

El discursos ho afirmen, però... ningú no s’ho creu. Aquesta veritat inqüestionable –per adonar-se’n només caldria tenir en compte, per exemple, el volum de vendes i de llocs de treball del sector editorial de Barcelona, que és la capital mundial de l’edició en llengua castellana–, no ha penetrat ni l’opinió pública general, ni l’opinió dels polítics, que s’escarrassen per ser portaveus de l’opinió de la majoria, sense adonar-se que la majoria va sempre unes dècades endarrerida, perquè l’opinió publica és un diplodocus de moviments molt lents.

Ho diem, i ens en queixem, perquè tot sembla indicar que els governants continuen considerant la cultura com un apèndix sumptuari. I, per tant, de la mateixa manera que pensen que el llatí no serveix per a res, estan convençuts que en època de retallades, la cultura és la víctima propiciatòria i l’ase del cops. Ni per casualitat no se’ls acudeix que potser estan matant la gallina dels ous d’or.

No hauria de ser el Col·legi qui recordés, per exemple, que el sector més sòlid de l’economia del país és el turisme, i que el turisme cultural és cada vegada més important.

La cultura té un pes, la cultura afavoreix el turisme, la cultura aporta diners i llocs de treball, i encara en podria aportar més si fóssim conscients que en el camp cultural el nostre país juga a la primera divisió mundial, igual com hi juguen els futbolistes sorgits de la Masia. Algú s’imagina el Museu del Prado, que és un dels primers atractius turístics de Madrid, tancat durant anys per obres? Doncs això ha passat a Catalunya amb el nostre principal Museu d’Art.

Les indústries culturals, vistes des de l’administració, haurien de tenir, com a mínim, la mateixa consideració que la indústria en general, com a creadores de riquesa i de llocs de treball. I caldria oblidar-se de les subvencions a activitats marginals i no competitives. Això no vol dir que no hagi d’existir un suport per garantir la supervivència de la llengua catalana, o per afavorir i promocionar activitats que tenen una incidència clara en l’atracció del turisme.

Posem per exemple l’òpera. Subvencionar l’òpera per raons estrictament culturals, de manera que l’entrada surti a meitat de preu per a qui la pot pagar i continuï sent prohibitiva per als desafavorits, és un escàndol en èpoques de penúria. Subvencionar l’òpera perquè és un motor del turisme cultural i, per tant, creadora de riquesa i llocs de treball, és plenament justificat.

El que es de justícia és que el govern no es deixi endur per la lleugeresa a l’hora de retallar en el sector de la cultura. El govern ha de ser conscient que les tisorades excessives en el camp cultural poden passar factura i ser contraproduents. Igual com ho són en els altres àmbits de l’activitat econòmica. Ni més ni menys.

Oposicions: la mateixa pedra

2011-11-17T05:07:00.000-08:00

A les noves generacions d’estudiants segur que els costa d’imaginar que fa quatre dies, posem-hi l’any dels Jocs Olímpics, la gent d’aquest país no tenia mòbil. De manera semblant, a aquests joves estudiants també segurament els costa d’imaginar que fins ben entrats als anys seixanta del segle passat aquí només estudiaven quatre gats. I quan diem “estudiaven” no ens referim solament a la universitat: parlem també del batxillerat.

Quan, doncs, a finals del franquisme va començar a créixer el nombre d’estudiants als instituts, de seguida van començar a faltar professors. I sigui perquè la màquina administrativa era molt lenta, o sigui perquè el govern d’aleshores volia estalviar –aleshores la diferència entre el sou d’un catedràtic el d’un no numerari era important–, les oposicions es van continuar fent amb comptagotes, com si res no passés, i en pocs anys els instituts es van omplir de tants professors no numeraris que els que eren catedràtics o agregats van acabar sent una minoria dins dels claustres.

Aleshores es va produir el moviment dels penenes, que reivindicaven plaça fixa després de molts anys d’interinatge, una reivindicació evidentment justa i que va ser recolzada activament i eficaçment pel nostre Col·legi.

La reivindicació, dic, era justa, perquè els “profes” no eren culpables de la desídia i/o gasiveria de l’administració que havia permès aquella situació, però, encara que aleshores ningú no ho va dir en veu alta, allò va ser, per dir-ho suaument, només la menys dolenta de les solucions, perquè pel camí tots i totes ens vam “oblidar” de la necessària selecció dels millors, que la societat i la professió exigeix, i ningú va saber en quin revolt de la història s’havia “perdut” el principi de la igualtat dels ciutadans a l’hora d’accedir a un lloc de treball públic.

Expliquem aquesta història perquè tot sembla indicar que anem pel camí d’ensopegar amb la mateixa pedra. Amb l’excusa de la crisi, les oposicions gaudiran d’unes llargues vacances. Diuen que no ens les podem permetre.

Pensem que això en el millor dels casos és un error, i un error que portarà conseqüències nefastes durant molts anys. Vejam: la diferencia de sou entre un professor interí i un que acaba de guanyar les oposicions és actualment mínima o inexistent. L’estalvi, doncs, és irrellevant. Però el profe amb oposició té plaça fixa, diuen, i això pot ser un problema en cas de disminució de la població escolar. No fem riure. El percentatge de professorat interí en relació al fix a hores d’ara ja és excessiu si obeeix a la necessitat “d’amortir el cop” davant una hipotètica davallada de la “demanda”, que d’altra banda no hauria de sorprendre mai l’administració, que té prou mitjans per preveure-la.

Deixar-se endur per la fal·làcia, àmpliament admesa per l’opinió publica, que per estalviar no es poden convocar oposicions és el més fàcil, però és tan insensat com continuar la cursa d’endeutament públic que al final haurien d’acabar pagant els nostres fills. Si això darrer sembla que el govern ja ho ha entès, i fins i tot hi ha una àmplia majoria silenciosa que ho entén, ¿per què no s’actua també amb intel·ligència i coratge en el cas de les oposicions? ¿Per què volem tornar a ensopegar amb la mateixa pedra amb què vam ensopegar durant la transició?

Les tisores del timoner

2011-10-06T05:25:00.000-07:00

L’economia i l’educació tenen molts elements en comú: en una i altra matèria tothom s’atreveix a pontificar, i tothom es pensa que té la fórmula màgica per resoldre els problemes del país. És cert que tots podem i tenim la obligació d’opinar sobre temes tan vitals per a la ciutadania com són aquests dos que esmentem, però de la mateixa manera que els docents demanem que no es jutgi a la lleugera la nostra feina i que les nostres opinions sobre l’ensenyament siguin considerades opinions d’un expert, des del Col·legi ens volem abstenir de participar en la gegantina tertúlia en què s’ha convertit tot el país, tertúlia on tothom té la suposada fórmula màgica per sortir de la crisi.

No podem ignorar tampoc que la desconfiança en alguns economistes, així com en alguns teòrics de l’educació, està a vegades justificada, perquè la ciutadania té la percepció que alguns economistes s’han dedicat a fer experiments temeraris amb els nostres diners, i a vegades amb el pa de cada de dia d’alguns que es queden sense feina per culpa d’aquests experiments, de la mateixa manera que alguns teòrics de l’educació han fet a vegades un mal, no per més imperceptible menys irreparable, a promocions senceres d’estudiants amb segons quines teories insensates.

Fidels a aquestes premisses, direm algunes coses que creiem que tenim l’obligació de dir: és evident que el vaixell de la nostra economia està enmig d’una tempesta que els ciutadans d’aquest país no hem provocat, i sabem que la nau està en perill d’anar-se’n al fons. Al principi de la tempesta els afectats eren només els pobres que anaven a coberta, molts dels quals han estat engolits per la tempesta. Mentre això passava, alguns passatgers de primera, ben calentets a les seves àmplies cabines, pensaven que la cosa no anava amb ells. No sé si a hores d’ara ja s’han adonat que la nau pot acabar com el Titànic, però la qüestió és que ja ens han començat a exigir que tothom alleugereixi pes i llanci al mar una part de les seves pertinences.

Com sempre passa en aquests casos, arribats a aquest punt vénen les raons i les disputes: per què he de llençar al mar la meva petita maleta, diu el passatger de tercera, si el passatger de primera no llença la seva maletassa? I per què hi ha passatgers de primera que es passen de llestos i tenen amagades a la cabina una pila de maletasses que no ensenyen, i que pretenen salvar? Però mentrestant el vaixell s’enfonsa, i mentre s’estan revisant les cabines de primera, cal llançar la maleteta, sense esperar que es desemmascarin els que es passen de llestos, entre altres coses perquè els passatgers de tercera són molts i els de primera, els de la pila de maletasses, són pocs, i la suma de les moltes maletetes és superior a la suma de les poques maletasses, i cal evitar de totes totes que el vaixell s’enfonsi.

El docents som els de les maletetes. Hem estat solidaris i hem llançat al mar una part del sou amb la reducció que se’ns va practicar l’any passat, i hem acceptat augmentar en una hora la nostra presència a l’aula, cosa que representa molts milers d’hores i un estalvi molt gran per a l’administració. Estem, doncs, carregats de raó i creiem que estem en condicions d’exigir al capità del timó –i mai tan ben dit perquè ens consta que el capità té un timó a la paret del seu despatx– que faci bé la seva feina, que escolti a tothom, que intenti salvar la nau i que procuri aixecar l’ànim de la ciutadania, que fa molta falta.

I tenim també autoritat moral per demanar una altra cosa. Sabem que en una comunitat autònoma governada pel partit que tothom anuncia com a vencedor de les properes eleccions, el sacrifici exigit al docents ha estat no d’una hora, sinó de dues. Volem expressar la nostra preocupació perquè, si l’esmentat partit guanya, no tingui la temptació d’estendre la retallada que s’ha fet en aquella comunitat a totes les comunitats de l’Estat. Volem dir al capità timoner que nosaltres ja hem llençat la nostra maleteta, i que seria molt injust que arribés un dia que ens diguessin que hem de llençar l’altra que ens queda, i més quan sabem que encara hi ha moltes maletasses amagades a les cabines de primera. Creiem que tenim autoritat moral per demanar al capità timoner que faci tot el possible perquè això no ens passi.

La verdadera immersió

2011-09-07T11:15:00.000-07:00

Quan dues llengües cohabiten en un mateix espai, i una d’elles és d’àmplia difusió mundial (castellà) i l’altra és normal (català) –tampoc hem de tenir tan poca autoestima que considerem la nostra llengua com a minoritària–, es crea un desequilibri, un pla inclinat que, si no hi ha una voluntat ferma de mantenir la llengua que està en desavantatge, el perill de substitució i posterior extinció és real.

Amb la recuperació de la Generalitat la nostra llengua es va consolidar amb dos puntals poderosos: la televisió i la immersió lingüística –i l’ordre en què els esmentem no és casual. Aquests dies el TSJC ha desenterrat la piqueta i ha començat l’enèsim intent d’enderrocament de l’edifici de la nostra llengua. No és bo donar idees als adversaris, però cal ser conscients que amb el textos legals a la mà, que inclouen el dret i el deure de saber el castellà però només el dret de saber el català, els nostres enemics tenen instruments que podrien portar el català a la desaparició de la vida pública. De moment cal pensar que no aniran tan enllà, però hem de ser conscients que si no s’aconsegueix que els textos legals reconeguin que saber el català –que és llengua oficial– sigui una obligació, tenim la teulada de vidre.

No siguem, però, tan pessimistes: la resposta pràcticament unànime de la societat davant l’atac a la immersió lingüística a l’escola tornarà a aturar el cop aquesta vegada. El nostre Col·legi, amb el seu pronunciament clar i contundent en defensa del model català d’immersió lingüística, hi ha aportat el seu granet de sorra, que unit a milers d’altres granets de sorra, i a una actitud clara i inequívoca del nostre govern en defensa de la llengua, faran que les coses tornin al lloc d’on no haurien d’haver sortit mai, i l’adversari, de moment, desarà la piqueta. Haurem parat el cop però no haurem guanyat la guerra, i no podem quedar-nos satisfets un cop el temporal hagi passat, perquè la immersió a l’escola és important, però encara ho és més la immersió que representa l’ús públic i la presència de la llengua en tots els àmbits. Aquí és on ens la juguem.

El que passa amb l’ensenyament de les llengües estrangeres –que, malgrat estar inclòs amb les hores setmanals de rigor al currículum, no aconsegueix, en general, que els alumnes surtin de l’escola capaços de fer una telefonada en anglès– és una realitat que ens ha d’obrir els ulls i ens ha de fer humils i conscients de l’efecte limitat de l’acció de la nostra feina com a professors: l’escola només és una part de l’aprenentatge de la llengua. La llengua s’aprèn de veritat fent una immersió en un ambient on tingui una presència important, i on el ciutadà és vegi impel·lit a fer-ne ús actiu. És aquí on ens la juguem. No és aquest el lloc de fer un repàs dels àmbits en què la llengua té una presència acceptable –un dels quals és l’escola– com a llengua vehicular i aquells en què suspenem per golejada, com el cinema. I és en aquests darrers on hem d’actuar. El missatge que en aquests moment vol donar el Col·legi és aquest: no n’hi ha prou de defensar amb ungles i dents la immersió lingüística. Cal continuar treballant en l’increment de la presència pública de la llengua, i la batalla actual, la de l’escola, que guanyarem, no ens n’ha de distreure.

La història es repeteix

2011-07-21T02:02:00.000-07:00

Aquest matí el redactor d’aquesta nota anava en cotxe per un itinerari no habitual. Mira un instant el rètol indicador i immediatament sent darrere seu un clàxon estrident que el renya. Conclusió, cal saber el camí, i no s’han de llegir els senyals, i els indicadors són només uns adorns sumptuaris sense els quals les carreteres no serien carreteres. A continuació el redactor entra en una botiga, i mentre espera que l’atenguin, escolta de manera indiscreta el venedor que li diu al client que dins de la capsa del producte hi trobarà el manual de funcionament, i que també el pot consultar a internet. El client no en fa cap cas i pregunta: digui’m com s’engega i com va. Conclusió: no cal llegir el manual, i el manual és com el prospecte dels medicaments, un ingredient que cal incloure-hi per llei, però que no serveix per a res. I una conclusió encara més trista: ¿potser no cal aprendre a llegir?

Amb profund pesar constatem que l’estadística que hi ha al currículum sembla anar pel mateix camí de convertir-se en una entelèquia prescindible, com la lectoescriptura. S’acaba de publicar la Evaluación general de diagnóstico 2010 de segon curs de l’ESO, un rigorós estudi de gairebé tres-centes pàgines, que conté quasi tots els elements necessaris per fer-ne una lectura profitosa. Molts s’han afanyat a llençar-lo a la paperera sense llegir-lo, i tot seguit han consultat la premsa per fer-se’n una vaga idea, i ja hi ha hagut l’intent de receptar la medecina de sempre: cal augmentar les hores de la matèria tal. Una part de la premsa de seguida ha dit, per variar, que anem molt malament, i que tenir en compte la presència d’immigrants a les aules de Catalunya no és res més que excuses de mal pagador.

A veure: que Catalunya no hi ha sortit amb la nota que voldríem, perquè, com el Barça, volem ser sempre els primers, és evident. Però compte amb les lectures precipitades, perquè en traurem conclusions equivocades i no aplicarem la medecina que cal per entrar a la Champions. A segon d’ESO el càlcul numèric només té una ponderació del vint per cent en la qualificació de matemàtiques, i hi intervenen altres aspectes de raonament que requereixen una bona competència lingüística per entendre què et demanen a l’enunciat. Tal com vam indicar en el comentari La insuportable lleugeresa de les estadístiques, hi ha una correlació clara entre percentatge d’immigració i rendiment escolar, a causa d’un no prou bon coneixement de la llengua d’acollida. Segons l’estudi acabat de publicar, Catalunya, amb el 17,7 % de població immigrant a les escoles (la segona del rànquing), només és superada per les Balears, amb un 18,6 per cent.

Si només es tractés de fer una comparació entre centres públics i privats, com vam intentar fer en la nota abans esmentada, n’hi hauria prou amb la dada que dóna l’estudi. Però per comparar comunitats, cal un detall més: quina és la composició de la immigració, i el seu nivell econòmic. Molt probablement, si excloguéssim el percentatge d’alumnes hispanoamericans, que en general tenen una bona competència lingüística en castellà, i els europeus, que en general tenen un nivell socioeconòmic alt, Catalunya passaria al primer lloc del rànquing d’immigració.

No diem això per buscar excuses de mal pagador, com diu part de la premsa. Ho diem perquè cal entendre el fenomen i buscar-hi la solució correcta. I aquesta passa, molt probablement, per prendre mesures per millorar la competència lingüística dels nouvinguts i no per augmentar les hores ara d’aquesta matèria, i demà passat d’una altra, cosa que, d’altra banda, genera una espiral gremialista entre els professors de cada matèria que el Col·legi sempre ha intentat evitar.

En defensa de la Institució de les Lletres Catalanes

2011-07-01T06:02:00.000-07:00

Quan l’any 1987 era reconeguda per llei del Parlament de Catalunya la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) com una entitat autònoma del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, vam ser molts els qui vam considerar just l’assoliment d’aquest rang jurídic en reconeixement de l’esforçada tasca que cinquanta anys enrere en moments difícils de la nostra història cultural i política, en plena guerra civil, la Institució va saber dur a terme de forma esforçada i solidària.

Era just pensar que a partir d’aquesta refundació i en un context polític més favorable la Institució treballaria en l’enaltiment integral de la literatura catalana, en el seu coneixement, la seva promoció, la seva difusió, en la contribució al coneixement dels escriptors en llengua catalana, en favor del seu prestigi social, etc. Així ha estat realment i en escreix.

Ara, l’avantprojecte de llei de “simplificació i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica” anuncia, entre altres mesures, la possible supressió de la ILC.

Aquesta proposta, que s’inscriu en un intent de racionalització de la despesa pública, ha desvetllat per les seves conseqüències una comprensible inquietud i una resposta contundent de part del sector afectat i de l’opinió pública en general.

Així doncs, el Col·legi, entitat que compta entre els seus col·legiats no solament amb nombrosos escriptors sinó també amb molts usuaris dels serveis de la ILC, és de l’opinió que, sense menystenir les raons d’ordre econòmic que es puguin adduir de part de la Generalitat, cal reconsiderar curosament la situació i evitar no solament la desaparició de la ILC, sinó també el seu afebliment o la pèrdua de cap de les seves funcions i serveis. Hi ha en joc no tan sols la legítima reivindicació de la seva continuïtat, sinó també el reconeixement, el sosteniment i la projecció de la nostra literatura i dels seus autors.

És lícit esperar que una justa ponderació de la situació conduirà necessàriament a un resultat satisfactori i que no haurem de lamentar pèrdues irreparables, entre d’altres, una part de la nostra irrenunciable i ja prou minvada autoestima.

La insuportable lleugeresa de les estadístiques

2011-06-23T05:11:00.000-07:00

Ara que l’escola ja ha superat la febrada de l’anomenada matemàtica moderna sense que els estralls en el prestigi social de la matèria siguin apreciables, ara que de moment no ha sortit encara cap il·luminat que digui que, com que hi ha les calculadores no cal aprendre les quatre regles, ara que el currículum de l’ensenyament bàsic de matemàtiques conté un mínim de formació estadística, resulta que la capacitat dels nous graduats en ESO per interpretar les estadístiques, i adquirir anticossos davant l’ús fraudulent i sofista que habitualment se’n fa, es pràcticament similar a la dels adults, que no van gaudir a l’escola d’aquesta formació estadística.

Aquest preàmbul, que per a la immensa majoria dels articles de premsa que contenen estadístiques és plenament justificat, afortunadament i curiosament és excessivament alarmista en el cas de la recent publicació dels resultats de l’avaluació dels alumnes de 6è de primària, publicats i avalats pel Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, que gaudeix d’un prestigi indiscutible i ben guanyat, i que són, no cal dir-ho, fiables i hom podria dir que, fins i tot, previsibles. El que ja no funciona tant bé, o no gaire, o més aviat poc, és la interpretació que en farà la societat, la qual sovint es forma una opinió sobre aquest i altres temes llegint només els titulars dels comentaris periodístics, en comptes de llegir i interpretar pel seu compte les dades.

Tal com hem dit, en aquest cas curiosament els gràfics i les dades, almenys en els mitjans periodístics que el Col·legi ha pogut consultar, no contenen errors. I la lletra menuda dels comentaris és prou solvent i didàctica perquè un lector atent pugui interpretar els resultats i les seves causes. Felicitem-nos-en. Ara bé: ¿inclou algun mitjà de premsa, paral·lelament amb les dades, un altre gràfic on s’indiqui el percentatge d’alumnat nouvingut en l’ensenyament públic, el concertat i el privat? No, i en canvi és un element imprescindible per entendre l’estadística, perquè el resultat de les proves i el percentatge d’immigració són variables que clarament no són independents, cosa que un estudiant de batxillerat que hagi après el que ha d’aprendre podria comprovar, i fins i tot calcular-ne el coeficient de correlació. Perquè, malauradament l’alumnat immigrant té de mitjana un nivell de coneixements inferior a l’autòcton, i el context familiar i social en què viu no l’afavoreix, i per tant el seu rendiment se’n ressent, cosa que no vol dir que tingui un nivell d’intel·ligència inferior, sinó que això passa perquè sovint cal escolaritzar l’alumnat on li correspon per edat, malgrat portar d’origen un bagatge de coneixements inferior al dels seus companys autòctons. Que la causa dels pitjors resultats de l’escola pública cal buscar-la aquí, ho reconeix implícitament la lletra menuda del comentari periodístic, i ho demostra el fet que, en matemàtiques, el resultat de l’escola pública, tot i ser dolent, no ho és tant com en llengua. No cal ser Sherlock Holmes per endevinar que el càlcul numèric no requereix un coneixement profund de la llengua d’acollida, i que aquesta és la causa d’aquests “millors”resultats en matemàtiques.

Tenint en compte això, ¿és correcte tancar els ulls a aquest factor, i fer un titular negatiu i pessimista en base al resultat global fred, que està “contaminat” per aquesta segona variable? I sense aportar, paral·lelament, una estadística del percentatge d’immigració a les diverses comunitats autònomes, ¿és correcte i significatiu comparar-ne els resultats, i posar-nos a entonar el mea culpa.

Quan arribi setembre...

2011-06-15T11:01:00.000-07:00

En els temes d’educació, com en tots els altres temes de la vida, l’opinió pública, o si voleu l’opinió de les masses, es una barca a la deriva, que avança lentament a mercè dels vents, ara del nord ara del sud, i a vegades també de les tempestes.

“No corris que t’aprimaràs”, deia la senyora Trini, des de la porta de casa, en la llarga postguerra, al nen que corria pel carrer jugant amb la colla, pensant que no li convenia aprimar-se perquè estar ben grassonet era senyal de bona salut. Ara, en aquell mateix poble tranquil, ja no hi ha colla, i al passatge solitari hi ha escrit “Prohibit aparcar cotxes i jugar a pilota”, i la Carla, la néta de la senyora Trini li diu a la seva filla “fes esport, mou-te”, preocupada perquè la noia es passa tot el temps lliure davant de l’ordinador, i perilla el seu tipet.

El mateix passa i ha passat amb el treball de recuperació d’estiu, de fet relacionat amb el valor educatiu de les vacances, quan l’acció educativa recau principalment sobre la família: de deixar pràcticament sense vacances la meitat de l’alumnat, a qui sempre quedava alguna assignatura, s’ha passat, per analogia amb les vacances dels adults, a interrompre totalment l’estudi, “per recuperar les piles quan torni a començar el curs”.

Potser el treball d’estudi durant les vacances no és el més desitjable, i de segur no ho seria si l’alumnat no estigués desvagat mentre els pares encara treballen i dediqués una part important del temps a la lectura, que és el millor mètode per aprendre expressar-se correctament. Però com que no és així, com que no fer res és una mala escola, el treball de vacances i la possibilitat de la recuperació de setembre és, en el pitjor dels casos, un mal menor, i en la majoria, una bona manera d’aprofitar el temps. Fins que tots plegats no ens adonem del valor educatiu del temps de vacances, i prenguem mesures perquè tot l’alumnat disposi d’oportunitats d’omplir el teu lliure amb l’esport i la lectura, i els pares puguin dedicar als fills el temps que es mereixen.