dilluns, 18 de juny del 2012
Redreçar la torre de Pisa
La notícia publicada aquests dies que diu que a Itàlia, a la petita illa del Giglio, hi ha cua de turistes per veure el creuer inclinat i embarrancat, i que el govern italià ha previst gastar-se una fortuna per treure’l d’allà i demostrar al món que, malgrat que se’ls ensorren els barcos, són uns genis de la tecnologia, fa preguntar-se si és més rendible deixar el vaixell allà, i que els turistes facin cua per anar al Giglio –igual que n’hi ha tants que, diuen, en fan per pujar a l’Everest–, o bé treure aquella immensa baluerna per esborrar una imatge que diuen que fa mal al negoci dels creuers, tot i que probablement el mal ja està fet.
És difícil saber on és l’equilibri de la balança, i cap a quina banda s’inclina la “rendibilitat”. Però igual que passa amb la torre de Pisa, que probablement perdria una bona part del seu atractiu turístic si la redrecessin, no és cap bestiesa pensar que la rendibilitat s’inclina justament per la banda contrària d’allò que pretén fer el govern amb els diners dels contribuents retirant el vaixell accidentat. És clar que el govern ni es fa mai aquesta pregunta ni segurament no se la vol fer, perquè amb l’operació rescat s’hi remenen molts diners, i potser un amic (o un parent) d’un amic (o un parent) del polític de torn hi podran sucar pasta gansa de l’operació.
Malgrat el que diem, no es pot oblidar que en aquest cas hi ha la necessitat de trobar els cossos dels desapareguts, una recerca que sempre es fa i que l’opinió pública atribueix a un acte de responsabilitat i atenció de l’administració envers les famílies de les víctimes. També, és clar, però el motiu més important és un altre: és necessari trobar els cossos per certificar la defunció i anotar-ho així al registre civil. Cosa que, és clar, és molt important. Ja a El tercer home el cine ens obria es ulls a la possibilitat –i la realitat– que hi hagi persones que constin com a mortes i que de fet estiguin vives, com Orson Wells en aquella obra de ficció, igual que n’hi ha que consten com a vives i en realitat estan mortes, com també s’ha vist aquests dies amb la notícia dels responsables d’un geriàtric que cobraven la pensió d’un avi difunt una dotzena d’anys després de la seva mort.
Arribat a aquest punt, el lector es preguntarà que diantre té a veure això amb l’ensenyament. Sí que hi té a veure. Els professors, a més de tota una pila de tasques inherents a la nostra professió, en tenim una de molt important, a la qual ens hem referit sovint i que recull el punt 7 del nostre codi deontològic: “No adoctrinar l’alumnat, fomentar el desenvolupament d’un judici crític sobre la realitat i ells mateixos, i promoure la recerca de la veritat com a principi rector del saber.” Per fomentar aquest judici crític, una de les coses en què hem d’insistir sempre és que la realitat és paradoxal, que molt sovint la veritat és justament el contrari d’allò que sembla a primera vista.
A risc de trencar la unitat d’aquest breu escrit explicarem un altre exemple: com és sabut, a la Xina, per evitar la superpoblació, han establert la política del fill únic, i castiguen severament les famílies que trenquen aquesta norma. Malgrat això la població continua creixent, poc, però creix. A Europa, en canvi, no solament no hi a cap restricció sobre el nombre de fills, sinó que fins i tot en molts països hi ha polítiques d’estímul a la natalitat. Doncs bé, a Europa la població disminueix. Raons culturals, diuen els simplistes. No: el que passa és que a la Xina, malgrat la riquesa d’alguns, encara hi ha una majoria de població a la misèria. I quan la misèria entra per la porta, la “paternitat responsable” surt per la finestra. Per tant, tots aquells que pensen que al món som massa i que no hi haurà pernil dolç per a tots, i que sovint promouen la crisi, el decreixement i la fam, pensant que així serem menys, són uns il·lusos, igual que els que es pensen que arreglarien alguna cosa si redrecessin la torre de Pisa. ¿Oi que és tasca dels mestres obrir els ulls dels nostres alumnes i fer-los conscients d’aquestes paradoxes, i de tantes altres?
dimarts, 5 de juny del 2012
Qui té por de les matemàtiques?
L’opinió del ciutadà mitjà sobre les matemàtiques es pot resumir així: les matemàtiques són les quatre regles, i les quatre regles són indispensables per a tots el càlculs amb diners. Ergo la relació entre diners i matemàtiques es clara i indiscutible, i com que els diners mouen el món, això de les matemàtiques és una de les poques coses importants, que s’ensenyen a l’escola, i poca broma!
Aquesta identificació simplista i esbiaixada malauradament és pròpia d’una mentalitat molt estesa, i no és cap boutade afirmar que el prestigi de les matemàtiques com una de les poques matèries d’utilitat indiscutible que s’ensenyen a l’escola prové d’aquesta idea clarament sofista.
Si els pares sabessin que a classe de matemàtiques s’ensenya també l’icosaedre i el teorema del catet, i a un nivell una mica més elevat, les sèries de Taylor i les funcions trigonomètriques inverses, segurament començarien a preocupar-se. Per a què serveix tot això?, dirien. I si, ja a la universitat, veiessin que els seus fills, estudiants de matemàtiques, es capbussen en l’àlgebra abstracta o la topologia, la seva fe en la utilitat de les matemàtiques trontollaria d’una manera concloent i definitiva. Dir-los, a la majoria que pensa així, que les matemàtiques són un llenguatge absolutament indispensable per entendre la física i la química, i de retruc l’enginyeria i tota la tecnologia que ens ha portat a l’avenç tècnic actual, els semblaria música celestial, de la mateixa manera que li ho sembla a la majoria l’estudi del llatí i les llengües clàssiques.
Aquí volíem anar a parar: el llatí d’una manera especial, però també el grec, constitueixen una matèria instrumental absolutament necessària per aprofundir en el coneixement de la llengua pròpia, i en general de totes les llengües romàniques, i també de l’anglès, que és una altra matèria d’una utilitat majoritàriament reconeguda i no discutida. Deixar passar, com fem, la preadolescència sense submergir els estudiants en un profund estudi del llatí, igual que sense un profund estudi de les matemàtiques, crea en els nostres alumnes un dèficit que ja mai més no podrà ser cobert. El resultat és el mateix que si esperéssim a l’adolescència per iniciar l’estudi del piano o del violí: ja hauríem fet tard.
La idea, tan estesa entre la opinió pública, i que ha portat a aquest disbarat d’arraconar les llengües clàssiques, està tan arrelada que serem titllats d’exagerats o il·luminats per haver gosat fer aquest al·legat. Eppur si muove. Ho hem de dir. Hem de complir amb l’obligació de fer-ho públic, tot i saber que prediquem en el desert i que és gairebé impossible fer entendre a la gent que foragitar el llatí de l’educació bàsica és un error com una catedral. El més probable és que això no s’acceptarà mai, i encara pitjor: molt probablement un dia sortirà algun il·luminat que dirà que les quatre regles tampoc no cal ensenyar-les, perquè ja hi ha calculadores que sumen, resten, multipliquen i divideixen. Si això encara no ho ha verbalitzat ningú –pensat segur que sí–, i si aquesta barrabassada encara no s’ha posat en pràctica, potser és perquè veuen que els països avançats encara no ho fan.
Després de redactar aquest escrit, veiem que l’administració ha augmentat el nombre d’hores de matemàtiques, de manera que tot sembla indicar que el prestigi d’aquesta matèria continua, de moment, intacte. Celebrem la mesura i entenem que probablement és l’única que és a les mans dels responsables d’ensenyament per millorar el rendiment a curt termini. Perquè millorar el professorat mitjançant la selecció dels millors és pràcticament impossible en el context actual de manteniment de plantilles, en el millor dels casos. I millorar la qualitat dels materials didàctics també és molt difícil si la majoria de la gent no és conscient que allò que és car no és el paper ni la impressió, sinó la qualitat en l’elaboració dels continguts, independentment del suport en què arriben a l’escola. Però malgrat que ara sigui molt difícil incidir en aquests dos aspectes, cal tenir clar que són els més importants. Com ho és també un bon coneixement de la llengua, que és imprescindible per comprendre què es demana als enunciats. I per a aquest bon coneixement de la llengua –encara que hi haurà qui dirà que som uns pesats– no podem deixar de dir que és imprescindible el llatí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)