La guardiola

Els professors tenim un esplèndid currículum en l’art de l’eufemisme. Fa uns anys ens vam “carregar” el Suspens, vade retro, i el vam substituir per una cosa  més fina i delicada: Insuficient. Ara bé, tots sabem què significa suspens: que la qualificació de l’alumne queda “en suspens”, és a dir, aturada, però obre la porta perquè tard o d’hora aquesta suspensió s’aixequi, i l’alumne aprovi. Insuficient, en canvi és més explícit i contundent, i no insinua, com suspens, que aquesta valoració és provisional i més endavant es pugui esmenar, sinó que simplement constata la insuficiència, que segons com pot ser definitiva. Això per no parlar del Molt deficient, per sort gairebé en desús, que és una garrotada seca a un alumne que, si no fos pel nostre mal cap,  podria estar encara en els llimbs asèptics del Suspens.

La llista dels eufemismes escolars es podria allargar molt, i deixem aquí a l’amable lector la iniciativa de completar-la, però nosaltres ens centrarem només en una altra paraula que ha esdevingut tabú a l’escola: Diner. Fins i tot avui dia ensenyem “Economia” a les aules, però, potser perquè continuem fidels a la utopia comunista d’un món sense diners, o a la utopia cristiana de “perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors”, o “ven tot el que tinguis, dóna-ho als pobres i segueix-me”, o “és més fàcil que un camell passi pel forat de l’agulla que no pas que un ric entri al regne del cel”, etc. etc., hem proscrit els diners de l’escola i, per descomptat, no ensenyem als nostres alumnes què és una guardiola, i pugem enganyats uns joves i unes joves que quan siguin adults hauran d’entrar, malauradament, amb el lliri a la mà a la selva capitalista que els espera més enllà de les portes de l’escola. Llavors toparan sense defenses amb la vida real i sabran, per exemple, què és un desnonament, si no han tingut abans la desgràcia de saber-ho prematurament, perquè els pares n’han estat víctimes.

El protagonista de la gran novel·la de Tísner Paraules d’Opoton el Vell, un asteca que descobreix Europa abans que els europeus anéssim a “cristianitzar” els indis d’Amèrica, queda bocabadat quan veu que els europeus canvien els productes per unes rodonetes, que l’asteca es pregunta, sàviament, d’on dimonis les treu la gent. Als professors ens desagradaran els diners tant com vulguem, i en direm “el vil metall”, o el “maldito parné” de la gitana Maria de la O, però si no hi hagués diners els hauríem d’inventar, perquè no podem anar a comprar una vaca amb mitja dotzena de corders, ni abonar la visita del metge amb un parell de pollastres.

És clar que els productes derivats del diner i de l’acumulació del diner maregen i fan perdre l’oremus, fins al punt de fer-nos oblidar que es tracta d’un element d’intercanvi. Si, com fa la societat catalana i espanyola actuals, enviem a l’atur una part significativa de la societat –i la majoria dels joves–, estem pervertint la finalitat del diner, perquè el diner no es menja, i si no serveix per canviar-lo, tard o d’hora, per productes i serveis, que els aturats no produeixen, esdevindrà un monstre que es girarà contra tothom, i cosa que alguns no s’esperen, contra els que han acumulat moltes i moltes d’aquelles “rodonetes” de què parlava Opoton, i es pensen que estan a aixopluc de la tempesta que tenim a sobre. I si no s’adonen del perill, que mirin cap a Xipre, o ho preguntin als tenidors de “preferents”, o a tots els que han perdut bous i esquelles a la borsa, o gairebé a tothom,  que ha vist reduïda a la meitat el valor de la casa on viu, una pèrdua que de moment és teòrica però que per a alguns pot arribar a ser sagnant.

En ciències i en lletres (1)

Fa pocs dies va ser notícia que l’anunci de la recent renúncia del Papa, fet en llatí davant de més de quatre-cents periodistes acreditats al Vaticà –un Estat que té com a primera llengua oficial el llatí–, va estar a punt de passar desapercebut perquè cap dels quatre-cents periodistes, llevat d’una, no entenien el llatí. El periodista Enric Juliana es va fer magistralment ressò de la notícia, però molts hi van posar sordina i ho van relegar a la lletra menuda, sens dubte amb ànim de passar pàgina i amagar les vergonyes.

Volem remarcar aquest fet no ja per proclamar l’enèsima defensa de les llengües clàssiques a l’ensenyament, sinó per anar més enllà, per reclamar una vegada més atenció a la formació humanística dels nostres estudiants i adherir-nos amb força, amb entusiasme i amb convenciment al manifest Unes humanitats amb futur, signat el passat 16 de gener per Salvador Giner, Armand Puig, Rafael Argullol, Agustí Borrell, Victòria Camps, Lluís Font, David Jou, Jordi Llovet, Xavier Morlans, Perico Pastor, Ramon Pla, Francesc Torralba i Mariàngela Vilallonga.

Potenciar les humanitats a l’ensenyament no vol dir que hagi de ser en detriment de la formació científica dels nostres alumnes, sinó tot el contrari. Són totes dues facetes, lletres i ciències, les que s’han de potenciar, i això en porta a una conclusió que ens entossudim a obviar, tot practicant allò tan trist que se sol atribuir a l’estruç:  satisfets amb l’extensió de la cultura a tota la població, ens hem conformat a fornir als nostre estudiants un vernís de cultura light i digerible per tothom, talment com si trobéssim plausible estendre a l’educació bàsica allò que algunes empreses  han fet amb èxit en altres camps del consum: proporcionar a la majoria uns productes acceptables a un preu relativament baix, tant en el camp del menjar, com del vestir, com del parament de la llar, entre d’altres.

Per sort, l’èxit d’aquestes iniciatives empresarials  no ha comportat la desaparició de les bones empreses de cadascun del sectors esmentats, que continuen oferint  qualitat a qui la reclama. Però en el camp de l’educació no ha estat així: l’extensió sí que ha afectat l’excel·lència, que amb prou feines persisteix i malviu, perquè sembla com si a la societat ja li anés bé la mediocritat. I aviat aquesta mediocritat serà irreversible, perquè la majoria dels nous docents no hauran conegut altra cosa.

Sigui, doncs, benvingut el manifest esmentat més amunt, i procurem posar-ne en pràctica les recomanacions,  introduint-les a l’ensenyament bàsic tant si es vol com si no es vol. I reclamem a l’administració educativa que es posi les piles i executi els canvis que siguin necessaris perquè tot el sistema reculli les idees del manifest i, sobretot , s’abstingui  de posar pals a les rodes a aquell professorat “exquisit” i de vàlua excepcional, que encara en queda, que a vegades se la juga si s’atreveix a ser heterodox i pensar pel seu compte.