No trepitgeu l’educació

La recent publicació de l’Informe PISA ha tornat a esvalotar els ambients polítics i mediàtics de tal manera que hom podria arribar a sospitar que, si les proves de dos dels indicadors que s’han avaluat en aquests estudis, la comprensió lectora i la capacitat d’entendre dades matemàtiques, les fessin passar al col·lectiu adult, potser ens enduríem la sorpresa que el país encara quedaria pitjor classificat que ara que els subjectes avaluats són els nostres nois i les nostres noies. Ens va fer pensar seriosament en això l’anècdota inefable d’una autoritat educativa d’una comunitat autònoma que es referia a aquest estudi com a informe Trepitja. Potser és una relliscada a causa del traductor automàtic, però...

Aquests dies hem sentit o llegit una pila de despropòsits arran d’aquest informe. Tots tenen una cosa en comú: els que els emeten gairebé sempre pontifiquen d’oïda, i no solament no s’han llegit l’informe, sinó que ni tan sols s’han mirat el resum de conclusions. Fer una antologia de totes aquestes “perles” seria massa llarg, de manera que ens limitarem a assenyalar-ne només algunes.

La primera: els opinadors de qui parlem sembla que no són prou conscients que ens trobem davant d’una estadística, i que l’hem de saber interpretar correctament. En aquest cas, com que s’està avaluant a tota la població, el resultat no pot ser mai l’excel·lència: és per això que les mitjanes es mouen al voltant dels 500 punts, que equivalen al 5 del nostre sistema habitual de notes, i que són el punt mitjà del recorregut possible, que va de 0 i 1.000. Això, és clar, si la mostra està ben feta, i la presa de dades és correcta, cosa de la qual en principi no cal dubtar pel rigor amb què es fan els estudis de l’OCDE, però no és cap impertinència usar aquest condicional per una elemental cautela davant la pressió a què estan sotmeses les autoritats educatives dels països concrets, que podrien estar temptats de recórrer a tècniques de maquillatge per evitar els retrets polítics o, fins i tot, per penjar-se medalles.

Dit això, mirem atentament aquesta estadística. Si un país treu 502 punts pot estar, en el rànquing, força llocs per sobre del que en treu 496, però una diferencia com aquesta, exactament del 0,6 % sobre els 1000 punts possibles, podria ser deguda –encara que això no vol dir que ho sigui– simplement a un error en les presa de dades. Evidentment, treure un 502 és millor en principi que no pas treure un 496, però prenguem-nos una til·la abans de treure gaire conclusions. És clar que, si un país treu un 350, ja no hi ha possibilitat de fer consideracions sobre el marge d’error, però aquest no és el cas de Catalunya ni el de l’Estat espanyol.

Algú ha dit, –i potser no ho ha repetit per por que no l’acusin de buscar excuses de mal pagador– que la immigració pot alterar substantivament aquestes dades. Doncs és cert. I no pas perquè els immigrant tinguin una capacitat més baixa, és clar, sinó perquè les dificultats lingüístiques que tenen d’entrada poden afectar la comprensió lectora d’un text, i també és clar, d’un enunciat d’un problema. Que una comunitat autònoma tingui un 20 % d’immigració i que una altra en tingui un 5% pot alterar en més del 0,6 % abans indicat el resultat global. Que en una comunitat determinada el percentatge d’immigrants hispanoamericans sigui més alta o més baixa pot afectar també el resultat global, ja que les dificultats lingüístiques d’aquests estudiants són molt inferiors a les dels africans o asiàtics.

Un altre element que pot condicionar els resultats són les desigualtats econòmiques, o més exactament, l’existència d’un percentatge més elevat de llars desafavorides, on els alumnes no troben cap suport al treball de l’escola, sinó al contrari. Això també fa baixar les mitjanes, que són això,  una mitjana, com ho pot ser la renda per càpita, que no és un indicatiu fidedigne de l’ingrés mitjà de la població si la desviació típica és molt gran.

Com que ja hem dit que no podem fer un recull de les afirmacions peregrines que han ocupat els titulars aquests dies, en citarem només una altra d’especialment “divertida”. Algú ha descobert de sobte, i ho ha posat en un gran titular, que només un 30% dels professors de matemàtiques són matemàtics. Ja tenim, doncs “el culpable” de la insuficiència de la nota de matemàtiques. Qui ha fet aquesta afirmació no diu, perquè no ho sap o no ho vol dir, que la immensa majoria dels no-matemàtics que fan classe de matemàtiques són físics o enginyers, que tenen tanta capacitat per fer bé aquestes classes com un matemàtic. El percentatge de professorat que fa matemàtiques i que, suposadament, no té la suficient capacitat per fer-ho és ínfim, i en qualsevol cas no és superior al que es pugui donar en altres matèries.

Hi ha una cosa que ningú no ha dit, però que sura a l’ambient i que és una amenaça latent, que té relació amb la cautela de què parlàvem en un paràgraf de més amunt. La temptació de convertir en una prioritat “només” pujar punts en el rànquing. La prioritat no ha de ser aquesta; ha de ser millorar l’educació, i com a conseqüència d’aquesta millora ja pujarem llocs en el rànquing. Fer trampes en el solitari pot servir als interessos dels polítics, però seria un mal negoci per al país.

Amb aquestes observacions creiem que queda prou clara la nostra posició: l’esverament ara no toca, i està fora de lloc. Ara bé, ¿això vol dir que ens hem de quedar amb els braços plegats i acceptar la fatalitat? Evidentment que no. Alguna veu assenyada ha dit que cal seleccionar els millors per a la docència. Totalment d’acord. El Col·legi s’ha cansat de dir-ho. Comencem per aquí. Sent conscients que són moltes, i difícils, i de tota mena, les inèrcies que s’hauran de modificar. I que algunes, a més, no depenen solament del Departament o del Ministeri, sinó d’una acció global de govern. Serà un camí difícil, llarg, i políticament poc agraït. Però és el primer i el més important. 

El defensor

Els més cinquanta mil llibres que anualment es publiquen a Espanya és un nombre tan alt que no té cap relació amb la capacitat de cap de les llibreries de l’Estat. De fet, encara que les de Catalunya es limitessin als si fa no fa vuit mil títols que es publiquen en la nostra llengua, tampoc no hi hauria espai per a tots en aquests establiments tan meritoris. Així, doncs, molts llibres que es publiquen estan abocats a una difusió gairebé impossible. ¿Què li espera, doncs, a un llibre publicat a Galícia per l’editorial Finis Terrae, pels crèdits que figuren al qual només deduïm que ha esta imprès a la província de la Corunya?

El llibre de què parlem, que es titula El defensor, ha estat escrit per Manuel Romero Mengotti, fins fa pocs mesos degà del CDL de Galícia, i és un d’aquests cinquanta mil que en principi estarien destinats a l’oblit. En aquest cas d’una manera absolutament injusta.

Es tracta d’un text escrit en forma de novel·la, i que de novel·la en té l’habilitat narrativa que demostra l’autor, però que es basa en fets reals, dels quals Romero té en el seu poder tota la documentació per acreditar-ne l’autenticitat. El protagonista principal és un advocat defensor que va intervenir en una pila de judicis sumaríssims. El tema és la repressió –de fet, gairebé sempre condemnes a mort– que l’any 36 van sofrir aquells que s’havien significat com a demòcrates i/o esquerrans i/o galleguistes. I que van ser prou confiats per no desaparèixer de la circulació durant les primeres setmanes després del divuit de juliol, cosa que a Galícia era relativament fàcil per la proximitat amb la frontera portuguesa. Sabien que no havien fet res que els pogués comportar la mort i confiaven en la “justícia” d’unes noves autoritats que només estaven disposades a aplicar-ne una, de justícia: que tot aquell que s’hagués manifestat d’alguna manera en contra del “moviment” militar era reu de sedició, i candidat a la pena capital.

És un tema que per als catalans és doblement significatiu i clarificador. Com que Catalunya va caure a l’altra bàndol, tenim força coneixement de les barbaritats que van fer aquí –si fa no fa, els mateixos dies– els comitès antifeixistes i les patrulles de control, i sovint se’n parla amb sordina perquè la Guerra Civil és una ferida que encara sagna. També tenim notícia de la repressió que van aplicar els anomenats “nacionals” a mesura que anaven conquerint territori, una repressió que es feia amb uns patrons calcats dels que s’havien “estrenat” a territoris com Galícia, que des del primer moment havien caigut al bàndol franquista. També sobre aquesta repressió es manté una certa sordina, com si algú pretengués justificar aquestes morts com a càstig pels crims que s’havien fet el juliol del 36. Però si acostem la lupa als casos concrets, trobem que la majoria d’aquestes condemnes a mort no van recaure sobre els que havien matat capellans o persones considerades de dretes, sinó sobre ciutadans l’únic delicte dels quals era ser demòcrates o catalanistes, com és el cas, per posar un parell d’exemples, de Carrasco i Formiguera o Carles Rahola.

Tants llibres que s’han escrit sobre aquests temes i El defensor encara ens sorprèn. Us encoratgem a llegir-lo. No us decebrà, perquè està molt ben escrit i perquè el rigor i la cura de l’autor és total. Un exemple d’això darrer és el silenci que manté sobre el nom d’alguns personatges que no hi surten gaire ben parats.

Acabem de llegir aquest magnífic llibre i curiosament aquests dies veiem a la premsa el cas d’un alcalde de Galícia que ha afirmat en públic que les víctimes de la repressió a Galícia “alguna cosa devien haver fet”. No és ara la nostra intenció comentar aquesta notícia, ni les significatives reaccions que ha ocasionat. Però, malgrat tot, no podem deixar de preguntar-nos si la publicació d’El defensor, del bo d’en Manuel Romero, és pura coincidència o hi té alguna relació. Si fos així, voldria dir que, almenys a Galícia, aquest llibre ha començat a fer forat.

Quaranta anys d’Escola d’Estiu

L'Escola d’Estiu de Secundària del Col·legi arriba enguany a la seva quarantena edició i hi arriba després d’una trajectòria positiva de molts anys. Potser justament perquè l’aniversari s’escau en el context de la mal anomenada “austeritat” –l’austeritat sempre és autoimposada i l’asfixia econòmica que patim no ho és, d’autoimposada-, és un bon moment per fer una profunda reflexió sobre la continuïtat d’una iniciativa com aquesta, que s’ha demostrat tan fructífera durant tants anys, i que a tots els docents ens omple d’orgull i d’una autoestima més que justificades.

No tenim el propòsit de fer ara un resum històric d’aquesta institució pedagògica catalana, perquè seria massa prolix i perquè seria impossible fer-ho millor de com ho va fer l’antic degà de Col·legi, Salvador Carrasco, en el magnífic escrit titulat L’Escola d’Estiu, una història entre la tradició i la innovació.

Si llegim atentament l’article esmentat, podem fàcilment extreure’n les raons que expliquen el fenomen de què parlàvem de la pervivència de les Escoles d’Estiu a Catalunya. Creades el 1914 per la Mancomunitat, desapareixen el 1923 amb la dictadura de Primo de Rivera, es reprenen de 1930 a 1935 impulsades per la Generalitat  republicana, desapareixen novament durant la guerra i la postguerra i no es reprenen en la clandestinitat fins al 1966 organitzades per Rosa Sensat, i el 1974, com hem dit abans, comença la de Batxillerat, que organitza des d’aleshores el Col·legi, i que enguany arriba a l’edició número 40. Aquestes fites històriques que acabem de recordar indiquen clarament una cosa: que la història de les Escoles d’Estiu és una història de clandestinitat, semiclandestinitat i en el millor dels casos, de resistència i voluntarisme. No és fins a la restauració de la Generalitat, el 1980, que són plenament reconegudes, promogudes i subvencionades per l’Administració.

Per entendre el context en què succeeix tot això, no sempre es té prou en compte que fins a l’Estatut de 1979 l’educació no va ser una competència traspassada. Els recels que el traspàs aixecava a l’Estat van fer impossible incloure’l a l’Estatut del 32, que en canvi, i curiosament, sí que reconeixia la competència de la Generalitat sobre tots els cossos policials, inclosa la guàrdia civil. Aquesta manca de competències sobre educació es va intentar suplir amb les Escoles d’Estiu, mitjançant les quals la Mancomunitat i la Generalitat fomentaven les iniciatives sorgides del propi professorat i d’aquesta manera incidien en la millora i la catalanització de l’Escola amb resultats extraordinàriament brillants en comparació amb la migradesa dels mitjans.

Arribats a la Generalitat restaurada amb competències en educació, algú potser va arribar a pensar que sense els condicionants resistencialistes de fins aleshores, les Escoles d’Estiu no eren necessàries, i s’esllanguirien soles. No va ser així, al contrari: el suport econòmic i polític que van rebre des d’aleshores van fer que la iniciativa gaudís d’una gran vitalitat. No va ser fins l’edició de l’any passat, quan les tisores van haver d’usar-se a fons per reduir-ne dràsticament el finançament, que van patir una forta sotragada. Ha calgut reformular-les i adaptar-les a aquesta nova situació, talment com si tornéssim als orígens i a la clandestinitat, una situació que ens sembla si més no insòlita, ja que, malgrat les dificultats, ara Catalunya no està com el 1914, el 1930, el 1966 o el 1974.

Tenim el ple convenciment que en les circumstàncies actuals, en què l’escola es veu subjecta a un doble assetjament, tant pel que fa a la llengua com pel que fa a la qualitat –que es podria ressentir a causa de les retallades malgrat l’esforç dels docents–, les Escoles d’Estiu són més necessàries que mai, i seria un gran fracàs col·lectiu que desapareguessin. Els docents continuarem posant-hi la feina, i l’entusiasme, i el voluntarisme de sempre. Però cal reclamar a la nostra Administració que, tot i les dificultats que tots sabem que té, i que entenem, no es desentengui d’aquesta iniciativa formativa i hi presti tot el suport polític i econòmic que necessita. Tal com premonitòriament ho va fer el President de la Generalitat Jordi Pujol el 27 de juny de 1980, presidint l’acte inaugural de l’Escola d’Estiu d’aquell any.

La guardiola

Els professors tenim un esplèndid currículum en l’art de l’eufemisme. Fa uns anys ens vam “carregar” el Suspens, vade retro, i el vam substituir per una cosa  més fina i delicada: Insuficient. Ara bé, tots sabem què significa suspens: que la qualificació de l’alumne queda “en suspens”, és a dir, aturada, però obre la porta perquè tard o d’hora aquesta suspensió s’aixequi, i l’alumne aprovi. Insuficient, en canvi és més explícit i contundent, i no insinua, com suspens, que aquesta valoració és provisional i més endavant es pugui esmenar, sinó que simplement constata la insuficiència, que segons com pot ser definitiva. Això per no parlar del Molt deficient, per sort gairebé en desús, que és una garrotada seca a un alumne que, si no fos pel nostre mal cap,  podria estar encara en els llimbs asèptics del Suspens.

La llista dels eufemismes escolars es podria allargar molt, i deixem aquí a l’amable lector la iniciativa de completar-la, però nosaltres ens centrarem només en una altra paraula que ha esdevingut tabú a l’escola: Diner. Fins i tot avui dia ensenyem “Economia” a les aules, però, potser perquè continuem fidels a la utopia comunista d’un món sense diners, o a la utopia cristiana de “perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors”, o “ven tot el que tinguis, dóna-ho als pobres i segueix-me”, o “és més fàcil que un camell passi pel forat de l’agulla que no pas que un ric entri al regne del cel”, etc. etc., hem proscrit els diners de l’escola i, per descomptat, no ensenyem als nostres alumnes què és una guardiola, i pugem enganyats uns joves i unes joves que quan siguin adults hauran d’entrar, malauradament, amb el lliri a la mà a la selva capitalista que els espera més enllà de les portes de l’escola. Llavors toparan sense defenses amb la vida real i sabran, per exemple, què és un desnonament, si no han tingut abans la desgràcia de saber-ho prematurament, perquè els pares n’han estat víctimes.

El protagonista de la gran novel·la de Tísner Paraules d’Opoton el Vell, un asteca que descobreix Europa abans que els europeus anéssim a “cristianitzar” els indis d’Amèrica, queda bocabadat quan veu que els europeus canvien els productes per unes rodonetes, que l’asteca es pregunta, sàviament, d’on dimonis les treu la gent. Als professors ens desagradaran els diners tant com vulguem, i en direm “el vil metall”, o el “maldito parné” de la gitana Maria de la O, però si no hi hagués diners els hauríem d’inventar, perquè no podem anar a comprar una vaca amb mitja dotzena de corders, ni abonar la visita del metge amb un parell de pollastres.

És clar que els productes derivats del diner i de l’acumulació del diner maregen i fan perdre l’oremus, fins al punt de fer-nos oblidar que es tracta d’un element d’intercanvi. Si, com fa la societat catalana i espanyola actuals, enviem a l’atur una part significativa de la societat –i la majoria dels joves–, estem pervertint la finalitat del diner, perquè el diner no es menja, i si no serveix per canviar-lo, tard o d’hora, per productes i serveis, que els aturats no produeixen, esdevindrà un monstre que es girarà contra tothom, i cosa que alguns no s’esperen, contra els que han acumulat moltes i moltes d’aquelles “rodonetes” de què parlava Opoton, i es pensen que estan a aixopluc de la tempesta que tenim a sobre. I si no s’adonen del perill, que mirin cap a Xipre, o ho preguntin als tenidors de “preferents”, o a tots els que han perdut bous i esquelles a la borsa, o gairebé a tothom,  que ha vist reduïda a la meitat el valor de la casa on viu, una pèrdua que de moment és teòrica però que per a alguns pot arribar a ser sagnant.

En ciències i en lletres (1)

Fa pocs dies va ser notícia que l’anunci de la recent renúncia del Papa, fet en llatí davant de més de quatre-cents periodistes acreditats al Vaticà –un Estat que té com a primera llengua oficial el llatí–, va estar a punt de passar desapercebut perquè cap dels quatre-cents periodistes, llevat d’una, no entenien el llatí. El periodista Enric Juliana es va fer magistralment ressò de la notícia, però molts hi van posar sordina i ho van relegar a la lletra menuda, sens dubte amb ànim de passar pàgina i amagar les vergonyes.

Volem remarcar aquest fet no ja per proclamar l’enèsima defensa de les llengües clàssiques a l’ensenyament, sinó per anar més enllà, per reclamar una vegada més atenció a la formació humanística dels nostres estudiants i adherir-nos amb força, amb entusiasme i amb convenciment al manifest Unes humanitats amb futur, signat el passat 16 de gener per Salvador Giner, Armand Puig, Rafael Argullol, Agustí Borrell, Victòria Camps, Lluís Font, David Jou, Jordi Llovet, Xavier Morlans, Perico Pastor, Ramon Pla, Francesc Torralba i Mariàngela Vilallonga.

Potenciar les humanitats a l’ensenyament no vol dir que hagi de ser en detriment de la formació científica dels nostres alumnes, sinó tot el contrari. Són totes dues facetes, lletres i ciències, les que s’han de potenciar, i això en porta a una conclusió que ens entossudim a obviar, tot practicant allò tan trist que se sol atribuir a l’estruç:  satisfets amb l’extensió de la cultura a tota la població, ens hem conformat a fornir als nostre estudiants un vernís de cultura light i digerible per tothom, talment com si trobéssim plausible estendre a l’educació bàsica allò que algunes empreses  han fet amb èxit en altres camps del consum: proporcionar a la majoria uns productes acceptables a un preu relativament baix, tant en el camp del menjar, com del vestir, com del parament de la llar, entre d’altres.

Per sort, l’èxit d’aquestes iniciatives empresarials  no ha comportat la desaparició de les bones empreses de cadascun del sectors esmentats, que continuen oferint  qualitat a qui la reclama. Però en el camp de l’educació no ha estat així: l’extensió sí que ha afectat l’excel·lència, que amb prou feines persisteix i malviu, perquè sembla com si a la societat ja li anés bé la mediocritat. I aviat aquesta mediocritat serà irreversible, perquè la majoria dels nous docents no hauran conegut altra cosa.

Sigui, doncs, benvingut el manifest esmentat més amunt, i procurem posar-ne en pràctica les recomanacions,  introduint-les a l’ensenyament bàsic tant si es vol com si no es vol. I reclamem a l’administració educativa que es posi les piles i executi els canvis que siguin necessaris perquè tot el sistema reculli les idees del manifest i, sobretot , s’abstingui  de posar pals a les rodes a aquell professorat “exquisit” i de vàlua excepcional, que encara en queda, que a vegades se la juga si s’atreveix a ser heterodox i pensar pel seu compte.

El mínim esforç

El mínim esforç

“Només s’aprèn dels errors” o “sempre s’aprèn dels errors” és una sentència amb la qual –si més no, en una d’aquestes dues formulacions enunciades– la majoria de la gent hi està d’acord. Que la trajectòria vital dels humans és un reguitzell inacabat d’errors i encerts –el qual, un cop arribats a la maduresa, se sol dulcificar dient que, després de sumar i restar, s’entén “encerts i errors”, el balanç és positiu– és una altra afirmació que gaudeix d’una acceptació força general entre la ciutadania.

Que la trajectòria de la societat, és a dir, del col·lectiu humà, avança amb el mateix  reguitzell d’errors i encerts amb què ho fan cadascun dels éssers humans que la componen es un enunciat que ja costa més de pair. Ens revolta comprovar com el ramat humà sovint camina de manera alegre i entusiasta per un camí que no porta enlloc , i que a vegades porta al precipici, i aleshores els individus intentem inútilment fer comprendre als nostres companys que van per un camí equivocat. Costa molt d’acceptar l’error col·lectiu, però existeix, i tant si existeix, i  quan aquest error col·lectiu afecta l’escola, els docents encara ens posem més les mans al cap. Perquè el dia que rectifiquem el mal ja estarà fet, i tota una colla de generacions d’alumnes arrossegaran tota la vida les conseqüències d’aquell error majoritari.

Pensàvem tot això fa uns dies mentre escoltàvem, a la sala d’actes del Col·legi, el vibrant al·legat d’un conferenciant famós com a paladí de la necessitat de l’esforç com a element indispensable en el procés d’aprenentatge i martell de pedagogs “progres”. Segons ell, els pedagogs, ho fien tot a la “motivació” i no volen saber res de l’“esforç”. L’argumentació del conferenciant tornava i tornava, reblant amb insistència el clau de l’esforç amb uns arguments propis de qui té la veritat i se sent incomprès. I tot plegat amanit amb abundància de sarcasmes en defensa de la seva tesi que va mantenir fins a l’extenuació, talment com un geògraf que amuntega arguments per convèncer els alumnes d’una cosa que és evident: que la terra és rodona (o si voleu esfèrica), malgrat la creença general, deguda a l’aparença a simple vista, que és plana.

No calia que l’il·lustre conferenciant “s’hi esforcés” tant: és obvi que l’home aprèn a parlar sense esforç cap al final del seu primer any de vida i, !oh, meravella!, aquell infant d’un any és capaç d’aprendre xinès si els seus pares parlen xinés. I, en canvi, sabem de bona font que l’home europeu i occidental abandonat al seu estat natural és un perfecte analfabet, i que calen anys i panys d’escola, i naturalment d’esforç, perquè l’alumne assoleixi un nivell acceptable de lectoescriptura, i de comprensió lectora, i de competència per redactar un escrit amb cara i ulls. Una competència, si més no aquesta darrera, que el sistema educatiu del nostre país sembla força incapaç de garantir.

¿Cal que ens esgargamellem tant per defensar que l’esforç, i també la motivació, són elements indispensables perquè l’escola no “fracassi”? ¿Cal que sotmetem els nostres alumnes a l’error d’un ensenyament que només valora la motivació i ignora l’esforç, o que valora l’esforç però ignora la motivació? Hem d’esperar que hi hagi un bon grapat de generacions perdudes perquè “baixem del burro” i reconeguem l’error? Si fóssim capaços d’acceptar que aquests dos extrems no són contradictoris, sinó que són compatibles i necessaris, podríem començar a reflexionar sobre altres tabús que condicionen l’escola actual, tabús que normalment són compartits per “progres” i “carques”; per exemple, la conveniència d’introduir una mica de competitivitat a l’escola per preparar els alumnes per a la selva del lliure mercat que els espera quan entrin al món dels adults. Però això és un tema profund que mereix  molts matisos i moltes cauteles, i del qual ja parlarem més endavant.