Els més cinquanta
mil llibres que anualment es publiquen a Espanya és un nombre tan alt que no té
cap relació amb la capacitat de cap de les llibreries de l’Estat. De fet,
encara que les de Catalunya es limitessin als si fa no fa vuit mil títols que
es publiquen en la nostra llengua, tampoc no hi hauria espai per a tots en
aquests establiments tan meritoris. Així, doncs, molts llibres que es publiquen
estan abocats a una difusió gairebé impossible. ¿Què li espera, doncs, a un
llibre publicat a Galícia per l’editorial Finis Terrae, pels crèdits que
figuren al qual només deduïm que ha esta imprès a la província de la Corunya?
El llibre de què
parlem, que es titula El defensor, ha
estat escrit per Manuel Romero Mengotti, fins fa pocs mesos degà del CDL de
Galícia, i és un d’aquests cinquanta mil que en principi estarien destinats a l’oblit. En aquest cas d’una
manera absolutament injusta.
Es tracta d’un text
escrit en forma de novel·la, i que de novel·la en té l’habilitat narrativa que
demostra l’autor, però que es basa en fets reals, dels quals Romero té en el
seu poder tota la documentació per acreditar-ne l’autenticitat. El protagonista
principal és un advocat defensor que va intervenir en una pila de judicis
sumaríssims. El tema és la repressió –de fet, gairebé sempre condemnes a mort–
que l’any 36 van sofrir aquells que s’havien significat com a demòcrates i/o
esquerrans i/o galleguistes. I que van ser prou confiats per no desaparèixer de
la circulació durant les primeres setmanes després del divuit de juliol, cosa
que a Galícia era relativament fàcil per la proximitat amb la frontera
portuguesa. Sabien que no havien fet res que els pogués comportar la mort i
confiaven en la “justícia” d’unes noves autoritats que només estaven disposades
a aplicar-ne una, de justícia: que tot aquell que s’hagués manifestat d’alguna
manera en contra del “moviment” militar era reu de sedició, i candidat a la
pena capital.
És un tema que per
als catalans és doblement significatiu i clarificador. Com que Catalunya va
caure a l’altra bàndol, tenim força coneixement de les barbaritats que van fer
aquí –si fa no fa, els mateixos dies– els comitès antifeixistes i les patrulles
de control, i sovint se’n parla amb sordina perquè la Guerra Civil és una
ferida que encara sagna. També tenim notícia de la repressió que van aplicar
els anomenats “nacionals” a mesura que anaven conquerint territori, una repressió
que es feia amb uns patrons calcats dels que s’havien “estrenat” a territoris
com Galícia, que des del primer moment havien caigut al bàndol franquista.
També sobre aquesta repressió es manté una certa sordina, com si algú pretengués
justificar aquestes morts com a càstig pels crims que s’havien fet el juliol
del 36. Però si acostem la lupa als casos concrets, trobem que la majoria
d’aquestes condemnes a mort no van recaure sobre els que havien matat capellans
o persones considerades de dretes, sinó sobre ciutadans l’únic delicte dels
quals era ser demòcrates o catalanistes, com és el cas, per posar un parell
d’exemples, de Carrasco i Formiguera o Carles Rahola.
Tants llibres que
s’han escrit sobre aquests temes i El
defensor encara ens sorprèn. Us encoratgem a llegir-lo. No us decebrà,
perquè està molt ben escrit i perquè el rigor i la cura de l’autor és total. Un
exemple d’això darrer és el silenci que manté sobre el nom d’alguns personatges
que no hi surten gaire ben parats.
Acabem de llegir
aquest magnífic llibre i curiosament aquests dies veiem a la premsa el cas d’un
alcalde de Galícia que ha afirmat en públic que les víctimes de la repressió a
Galícia “alguna cosa devien haver fet”. No és ara la nostra intenció comentar
aquesta notícia, ni les significatives reaccions
que ha ocasionat. Però, malgrat tot, no podem deixar de preguntar-nos si la
publicació d’El defensor, del bo d’en
Manuel Romero, és pura coincidència o hi té alguna relació. Si fos així,
voldria dir que, almenys a Galícia, aquest llibre ha començat a fer forat.
Les coses canvien una mica, malgrat tot. Ara mateix, ens matarien a gairebé tots, amb la mateixa facilitat que ho feien el 36. Sembla que no pugui ser.
ResponElimina