La història es repeteix

Aquest matí el redactor d’aquesta nota anava en cotxe per un itinerari no habitual. Mira un instant el rètol indicador i immediatament sent darrere seu un clàxon estrident que el renya. Conclusió, cal saber el camí, i no s’han de llegir els senyals, i els indicadors són només uns adorns sumptuaris sense els quals les carreteres no serien carreteres. A continuació el redactor entra en una botiga, i mentre espera que l’atenguin, escolta de manera indiscreta  el venedor que li diu al client que dins de la capsa del producte hi trobarà el manual de funcionament, i que també el pot consultar a internet. El client no en fa cap cas i pregunta: digui’m com s’engega i com va. Conclusió: no cal llegir el manual, i el manual és com el prospecte dels medicaments, un ingredient que cal incloure-hi per llei, però que no serveix per a res. I una conclusió encara més trista: ¿potser no cal aprendre a llegir?

Amb profund pesar constatem que l’estadística que hi ha al currículum sembla anar pel mateix camí de convertir-se en una entelèquia prescindible, com la lectoescriptura. S’acaba de publicar la Evaluación general de diagnóstico 2010 de segon curs de l’ESO, un rigorós estudi de gairebé tres-centes pàgines, que conté quasi tots els elements necessaris per fer-ne una lectura profitosa. Molts s’han afanyat a llençar-lo a la paperera sense llegir-lo, i tot seguit han consultat la premsa per fer-se’n una vaga idea, i ja hi ha hagut l’intent de receptar la medecina de sempre: cal augmentar les hores de la matèria tal. Una part de la premsa de seguida ha dit, per variar, que anem molt malament, i que tenir en compte la presència d’immigrants a les aules de Catalunya no és  res més que excuses de mal pagador.

A veure: que Catalunya no hi ha sortit amb la nota que voldríem, perquè, com el Barça, volem ser sempre els primers, és evident. Però compte amb les lectures precipitades, perquè en traurem conclusions equivocades i no aplicarem la medecina que cal per entrar a la Champions. A segon d’ESO el càlcul numèric només té una ponderació del vint per cent en la qualificació de matemàtiques, i hi intervenen altres aspectes de raonament que requereixen una bona competència lingüística per entendre què et demanen a l’enunciat. Tal com vam indicar en el comentari La insuportable lleugeresa de les estadístiques, hi ha una correlació clara entre percentatge d’immigració i rendiment escolar, a causa d’un no prou bon coneixement de la llengua d’acollida. Segons l’estudi acabat de publicar, Catalunya, amb el 17,7 % de població immigrant a les escoles (la segona del rànquing), només és superada per les Balears, amb un 18,6 per cent.

Si només es tractés de fer una comparació entre centres públics i privats, com vam intentar fer en la nota abans esmentada, n’hi hauria prou amb la dada que dóna l’estudi. Però per comparar comunitats, cal un detall més: quina és la composició de la immigració, i el seu nivell econòmic. Molt probablement, si excloguéssim el percentatge d’alumnes hispanoamericans, que en general tenen una bona competència lingüística en castellà, i els europeus, que en general tenen un nivell socioeconòmic alt, Catalunya passaria al primer lloc del rànquing d’immigració.

No diem això per buscar excuses de mal pagador, com diu part de la premsa. Ho diem perquè cal entendre el fenomen i buscar-hi la solució correcta. I aquesta passa, molt probablement,  per prendre mesures per millorar la competència lingüística dels nouvinguts i no per augmentar les hores ara d’aquesta matèria, i demà passat d’una altra, cosa que, d’altra banda, genera una espiral gremialista entre els professors de cada matèria que el Col·legi sempre ha intentat evitar.