Això de les indústries culturals

Si hem d’escoltar el discurs políticament correcte dels manaies, en aquest país ja fa anys que tots som conscients que la cultura és un sector econòmic important que aporta al país un percentatge significatiu i important del PIB.

El discursos ho afirmen, però... ningú no s’ho creu. Aquesta veritat inqüestionable –per adonar-se’n només caldria tenir en compte, per exemple, el volum de vendes i de llocs de treball  del sector editorial de Barcelona, que és la capital mundial de l’edició en llengua castellana–, no ha penetrat ni l’opinió pública general, ni l’opinió dels polítics, que s’escarrassen per ser portaveus de l’opinió de la majoria, sense adonar-se que la majoria va sempre unes dècades endarrerida, perquè l’opinió publica és un diplodocus de moviments molt lents.

Ho diem, i ens en queixem, perquè tot sembla indicar que els governants continuen considerant  la cultura com un apèndix sumptuari. I, per tant, de la mateixa manera que pensen que el llatí no serveix per a res, estan convençuts que en època de retallades, la cultura és la víctima propiciatòria i l’ase del cops. Ni per casualitat no se’ls acudeix que potser estan matant la gallina dels ous d’or.

No hauria de ser el Col·legi qui recordés, per exemple, que el sector més sòlid de l’economia del país és el turisme, i que el turisme cultural és cada vegada més important.

La cultura té un pes, la cultura afavoreix el turisme, la cultura aporta diners i llocs de treball, i encara en podria aportar més si fóssim conscients que en el camp cultural el nostre país juga a la primera divisió mundial, igual com hi juguen els futbolistes sorgits de la Masia. Algú s’imagina el Museu del Prado, que és  un dels primers atractius turístics de Madrid, tancat durant anys per obres? Doncs això ha passat a Catalunya amb el nostre principal Museu d’Art.

Les indústries culturals, vistes des de l’administració, haurien de tenir, com a mínim, la mateixa consideració que la indústria en general, com a creadores de riquesa i de llocs de treball. I caldria oblidar-se de les subvencions a activitats marginals i no competitives. Això no vol dir que no hagi d’existir un suport per garantir la supervivència de la llengua catalana, o per afavorir i promocionar activitats que tenen una incidència clara en l’atracció del turisme.

Posem per exemple l’òpera. Subvencionar l’òpera per raons estrictament culturals, de manera que l’entrada surti a meitat de preu per a qui la pot pagar i continuï sent prohibitiva per als desafavorits, és un escàndol en èpoques de penúria. Subvencionar l’òpera perquè és un motor del turisme cultural i, per tant, creadora de riquesa i llocs de treball, és plenament justificat.

El que es de justícia és que el govern no es deixi endur per la lleugeresa a l’hora  de retallar en el sector de la cultura. El govern ha de ser conscient que les tisorades excessives en el camp cultural poden passar factura i ser contraproduents. Igual com ho són en els altres àmbits de l’activitat econòmica. Ni més ni menys.