El mínim esforç
“Només
s’aprèn dels errors” o “sempre s’aprèn dels errors” és una sentència amb la
qual –si més no, en una d’aquestes dues formulacions enunciades– la majoria de
la gent hi està d’acord. Que la trajectòria vital dels humans és un reguitzell
inacabat d’errors i encerts –el qual, un cop arribats a la maduresa, se sol
dulcificar dient que, després de sumar i restar, s’entén “encerts i errors”, el
balanç és positiu– és una altra afirmació que gaudeix d’una acceptació força
general entre la ciutadania.
Que
la trajectòria de la societat, és a dir, del col·lectiu humà, avança amb el
mateix reguitzell d’errors i encerts amb
què ho fan cadascun dels éssers humans que la componen es un enunciat que ja
costa més de pair. Ens revolta comprovar com el ramat humà sovint camina de
manera alegre i entusiasta per un camí que no porta enlloc , i que a vegades
porta al precipici, i aleshores els individus intentem inútilment fer
comprendre als nostres companys que van per un camí equivocat. Costa molt
d’acceptar l’error col·lectiu, però existeix, i tant si existeix, i quan aquest error col·lectiu afecta l’escola, els
docents encara ens posem més les mans al cap. Perquè el dia que rectifiquem el
mal ja estarà fet, i tota una colla de generacions d’alumnes arrossegaran tota
la vida les conseqüències d’aquell error majoritari.
Pensàvem
tot això fa uns dies mentre escoltàvem, a la sala d’actes del Col·legi, el
vibrant al·legat d’un conferenciant famós com a paladí de la necessitat de
l’esforç com a element indispensable en el procés d’aprenentatge i martell de
pedagogs “progres”. Segons ell, els pedagogs, ho fien tot a la “motivació” i no
volen saber res de l’“esforç”. L’argumentació del conferenciant tornava i
tornava, reblant amb insistència el clau de l’esforç amb uns arguments propis
de qui té la veritat i se sent incomprès. I tot plegat amanit amb abundància de
sarcasmes en defensa de la seva tesi que va mantenir fins a l’extenuació,
talment com un geògraf que amuntega arguments per convèncer els alumnes d’una cosa
que és evident: que la terra és rodona (o si voleu esfèrica), malgrat la
creença general, deguda a l’aparença a simple vista, que és plana.
No
calia que l’il·lustre conferenciant “s’hi esforcés” tant: és obvi que l’home
aprèn a parlar sense esforç cap al final del seu primer any de vida i, !oh,
meravella!, aquell infant d’un any és capaç d’aprendre xinès si els seus pares
parlen xinés. I, en canvi, sabem de bona font que l’home europeu i occidental
abandonat al seu estat natural és un perfecte analfabet, i que calen anys i
panys d’escola, i naturalment d’esforç, perquè l’alumne assoleixi un nivell acceptable
de lectoescriptura, i de comprensió lectora, i de competència per redactar un
escrit amb cara i ulls. Una competència, si més no aquesta darrera, que el sistema
educatiu del nostre país sembla força incapaç de garantir.
¿Cal
que ens esgargamellem tant per defensar que l’esforç, i també la motivació, són
elements indispensables perquè l’escola no “fracassi”? ¿Cal que sotmetem els
nostres alumnes a l’error d’un ensenyament que només valora la motivació i
ignora l’esforç, o que valora l’esforç però ignora la motivació? Hem d’esperar
que hi hagi un bon grapat de generacions perdudes perquè “baixem del burro” i
reconeguem l’error? Si fóssim capaços d’acceptar que aquests dos extrems no són
contradictoris, sinó que són compatibles i necessaris, podríem començar a
reflexionar sobre altres tabús que condicionen l’escola actual, tabús que normalment
són compartits per “progres” i “carques”; per exemple, la conveniència d’introduir
una mica de competitivitat a l’escola per preparar els alumnes per a la selva
del lliure mercat que els espera quan entrin al món dels adults. Però això és
un tema profund que mereix molts matisos
i moltes cauteles, i del qual ja parlarem més endavant.
