dilluns, 10 de desembre del 2012

El mínim esforç


El mínim esforç

“Només s’aprèn dels errors” o “sempre s’aprèn dels errors” és una sentència amb la qual –si més no, en una d’aquestes dues formulacions enunciades– la majoria de la gent hi està d’acord. Que la trajectòria vital dels humans és un reguitzell inacabat d’errors i encerts –el qual, un cop arribats a la maduresa, se sol dulcificar dient que, després de sumar i restar, s’entén “encerts i errors”, el balanç és positiu– és una altra afirmació que gaudeix d’una acceptació força general entre la ciutadania.

Que la trajectòria de la societat, és a dir, del col·lectiu humà, avança amb el mateix  reguitzell d’errors i encerts amb què ho fan cadascun dels éssers humans que la componen es un enunciat que ja costa més de pair. Ens revolta comprovar com el ramat humà sovint camina de manera alegre i entusiasta per un camí que no porta enlloc , i que a vegades porta al precipici, i aleshores els individus intentem inútilment fer comprendre als nostres companys que van per un camí equivocat. Costa molt d’acceptar l’error col·lectiu, però existeix, i tant si existeix, i  quan aquest error col·lectiu afecta l’escola, els docents encara ens posem més les mans al cap. Perquè el dia que rectifiquem el mal ja estarà fet, i tota una colla de generacions d’alumnes arrossegaran tota la vida les conseqüències d’aquell error majoritari.

Pensàvem tot això fa uns dies mentre escoltàvem, a la sala d’actes del Col·legi, el vibrant al·legat d’un conferenciant famós com a paladí de la necessitat de l’esforç com a element indispensable en el procés d’aprenentatge i martell de pedagogs “progres”. Segons ell, els pedagogs, ho fien tot a la “motivació” i no volen saber res de l’“esforç”. L’argumentació del conferenciant tornava i tornava, reblant amb insistència el clau de l’esforç amb uns arguments propis de qui té la veritat i se sent incomprès. I tot plegat amanit amb abundància de sarcasmes en defensa de la seva tesi que va mantenir fins a l’extenuació, talment com un geògraf que amuntega arguments per convèncer els alumnes d’una cosa que és evident: que la terra és rodona (o si voleu esfèrica), malgrat la creença general, deguda a l’aparença a simple vista, que és plana.

No calia que l’il·lustre conferenciant “s’hi esforcés” tant: és obvi que l’home aprèn a parlar sense esforç cap al final del seu primer any de vida i, !oh, meravella!, aquell infant d’un any és capaç d’aprendre xinès si els seus pares parlen xinés. I, en canvi, sabem de bona font que l’home europeu i occidental abandonat al seu estat natural és un perfecte analfabet, i que calen anys i panys d’escola, i naturalment d’esforç, perquè l’alumne assoleixi un nivell acceptable de lectoescriptura, i de comprensió lectora, i de competència per redactar un escrit amb cara i ulls. Una competència, si més no aquesta darrera, que el sistema educatiu del nostre país sembla força incapaç de garantir.

¿Cal que ens esgargamellem tant per defensar que l’esforç, i també la motivació, són elements indispensables perquè l’escola no “fracassi”? ¿Cal que sotmetem els nostres alumnes a l’error d’un ensenyament que només valora la motivació i ignora l’esforç, o que valora l’esforç però ignora la motivació? Hem d’esperar que hi hagi un bon grapat de generacions perdudes perquè “baixem del burro” i reconeguem l’error? Si fóssim capaços d’acceptar que aquests dos extrems no són contradictoris, sinó que són compatibles i necessaris, podríem començar a reflexionar sobre altres tabús que condicionen l’escola actual, tabús que normalment són compartits per “progres” i “carques”; per exemple, la conveniència d’introduir una mica de competitivitat a l’escola per preparar els alumnes per a la selva del lliure mercat que els espera quan entrin al món dels adults. Però això és un tema profund que mereix  molts matisos i moltes cauteles, i del qual ja parlarem més endavant.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Si dic Andorra


Les Jornades que organitza el Col·legi la Seu d’Urgell i Andorra, la segona edició de les quals ha tingut lloc amb èxit aquest octubre, ha estat l’ocasió que ens ha permès conèixer un grup molt potent d’escriptors andorrans,  que podríem anomenar “portellans” per la magnífica revista de lletres i arts que fan i que porta com a nom Portella.

Una revista literària és una aventura difícil que requereix molt d’entusiasme, molt de treball abnegat, i un sòlida categoria intel·lectual, literària i artística del grup promotor. Tot això es dóna en aquest cas. Malgrat que el nostre àmbit cultural i lingüístic disposa d’una revista literària i d’alta cultura que té continuïtat des de 1959, Serra d’Or, i malgrat que hi ha hagut altres intents de promoure revistes d’aquestes característiques, Portella és única: se centra exclusivament en la literatura i l’art, i tots els detalls del disseny i la il·lustració són tan bells que cada número és en ell mateix una obra d’art.

Que la revista que comentem sigui profundament andorrana no és obstacle, ben al contrari, perquè interessi a tot el nostre espai cultural. És una joia constatar que iniciatives com aquesta, que a Barcelona no han pogut tenir continuïtat, troben el terreny adobat per créixer en un angle del nostre àmbit lingüístic força allunyat de la seva capital. Voldríem encoratjar-vos a conèixer aquesta revista: estem segurs que us agradarà i ens agraireu el suggeriment.

Com és d’esperar, els temes triats en els quatre números publicats fins ara ho han estat per la seva relació amb Andorra.  Entre molts d’altres ens agradaria remarcar el dossier dedicat a Max Frisch, amb el pretext de la peça teatral Andorra escrita per aquest escriptor suís, el dedicat a l’artista andorrà Sergi Mas, els articles sobre Agustí Bartra i la seva relació amb Andorra, el dossier sobre Martí Pol, que inclou unes poesies de l’autor de Roda de Ter extretes del poemari Andorra, postals i altres poemes, editades d’una manera que converteix la lectura en un plaer, tant per la disposició tipogràfica com per les magnífiques il·lustracions de Mònica Armengol. I aquests exemples que donem són només un tast del contingut de Portella, d’un gran nivell i interès.
No ens sabem estar de citar tampoc alguns noms dels autors. I com que dir-ne uns és sempre injust perquè comporta excloure’n d’altres, esmentarem només el director, Joan Peruga, i els integrants del consell de redacció: Txema Díaz-Torrent, David Gálvez, Manel Gibert, Iñaki Rubio, Roser Suñé i Quim Torredà, que a través de les seves col·laboracions posen de manifest la qualitat de la seva escriptura. Cal estar atents a aquests noms, perquè la qualitat, ni que estigui a vegades latent i mig oculta per la distància per al rovell de l’ou de la nostra cultura, tard o d’hora acabarà imposant-se i fent-se patent.

dilluns, 16 de juliol del 2012

A Fraga en diuen "barrals"


Aquests darrers dies ens hem assabentat que el català ha augmentat, en un més, el nombre de sinònims amb què se’l pot anomenar. Malgrat que el castellà és manté encara en només dos, “castellano” i “español”, perquè encara a ningú se li ha acudit anomenar-lo “hondureño” o “càntabro”, les denominacions del català, no han parat de créixer i avui dia ja és segurament el més ric del món en sinònims: des del més antic de tots, “valencià”, que ja figura al Tirant lo Blanc, i des de “llemosí”, que és el nom que va donar a la nostra llengua el poeta a qui és dedicat el carrer Aribau, el nombre de sinònims per referir-se a la nostra llengua no ha parat de créixer. El darrer, després del “formenterenc” o de l’”alguerès”, és l’“aragonès oriental”.

Deixant de banda el substantiu, que ja en parlarem, hauríem d’acceptar amb modèstia que en això d’“oriental”, els nous “experts” lingüístics sorgits a les oficines administratives del país veí tenen raó. Vejam: un Col·legi que aplega, entre d’altres, historiadors, geògrafs i filòlegs no pot deixar de reconèixer com a cert que la immensa majoria de mapes històrics antics que s’han publicat fins ara, i la major part dels estudis lingüístics seriosos publicats fins ara, deixen ben clar tres coses: que la Franja ha estat gaåirebé durant mil anys del bisbat de Lleida, que la Franja ha pertanyut, si fa no fa, des de fa el mateix nombre d’anys al Regne d’Aragó, i que el que allí s’hi parla és una variant del català que no té cap diferència apreciable amb la que es parla al pobles catalans de l’altra banda de la ratlla “fronterera”. Essent doncs la Franja una part d’Aragó situada a l’orient del seu país, anomenar-la “Franja de Ponent” és una inexactitud tan fora de lloc com la que hem de patir els catalans quan llegim, sortint per la Diagonal, uns rètols que diuen “Autopista del Nordeste” quan en realitat aquella autopista es dirigeix cap a nord-oest.

Anomenar “Franja de Ponent” aquesta part oriental del territori d’Aragó equival a donar per certa la llegenda força estesa que afirma que, si allà es parla en català, és perquè antigament havia estat part de Catalunya. Com a Col·legi dels que sí que són experts en aquestes qüestions, no podem avalar aquesta inexactitud científica, per més estesa que estigui, amb el pretext que, quan els errors són  acceptats per la majoria, és inútil lluitar contra la inèrcia i és impossible fer marxa enrere.

Dit això, i entrant ja en la part del substantiu, aragonès, de la denominació nova de trinca de la nostra llengua, des del nostre col·lectiu, format per titulats universitaris, hem de denunciar la manipulació que representa voler negar que la parla de la Franja és el català. I, encara més, hem de denunciar que es posin traves als petits avenços en l’ensenyament i la normalització de la llengua que s’havien aconseguit fins ara.

Fidels a la nostra  línia de ser positius, no podem deixar de reconèixer que dir-li a la nostra llengua “aragonès oriental” podria, amb optimisme, ser considerat com un signe d’haver elevat la parla de la Franja de “chapurreao” a la categoria de llengua, i si  de veritat el govern d’Aragó estimés la llengua a la qual han donat el nom del seu país, a partir d’ara n’haurien de fomentar el coneixement a través de l’escola i la presència pública a les institucions, i, no cal dir-ho, declarar-la oficial a tot el territori d’Aragó. Ens agradaria molt que fos així, però, malauradament, temem que les intencions dels inventors d’aquest darrer sinònim no van en absolut per aquí.

De fet, potser caldria alegrar-se que encara no hagin anat més enllà, i no parlin de fragatí o tamarità o tantes altres denominacions amb què sovint  es vol esquarterar encara més la nostra llengua, basant-se en les petites variants locals que es donen en qualsevol llengua. Per exemplificar això ens agradaria recordar aquí la cançó popular d’aquelles terres que diu:

A Fraga en diuen barrals,
i a Mequinensa gorguetes,
a Aitona en diuen sillons,
i a la Granja canteretes.

De les quatre poblacions citades, dues són d’Aragó i dues de Catalunya, i totes estan situades a poca distància l’una de l’altra. Tots els seus habitants saben que parlen exactament la mateixa llengua, i mai no se’ls ha acudit que, perquè anomenin els càntirs de manera diversa, parlin llengües diferents. Tots hauríem d’aprendre d’aquesta saviesa popular i deixar-nos de baralles entre dos països que compartim la mateixa història i la mateixa bandera. Tant de bo el govern aragonès recapaciti i no continuï per aquest camí, que no du enlloc, i que ens farà mal a tots.

dimecres, 4 de juliol del 2012

Cooficial?


Des del fons de les cisternes seques espriuanes, on el franquisme havia abocat i desterrat la nostra llengua, el català es va anar aixecant lentament: “pujant per esglaons de lentes hores”, segons paraules del poeta –per cert, membre del nostre Col·legi abans del “Levantamiento”. Aquells anys difícils el català va ser considerat primer només un “dialecte”, i així ho afirmaven les enciclopèdies escolars dels anys quaranta. Després, cap a finals dels cinquanta, es va començar a tolerar que se’n digués “llengua”, i el 1964, en una conferència memorable de Manuel Fraga a l’Ateneu, se’l va reconèixer finalment com a idioma.

Aviat, però, ens vam adonar que aquelles boniques paraules  del ministre “de Información y Turismo” no canviaven res: la nostra llengua continuava tan arraconada com abans  i amb una presència inexistent o residual als mitjans. Per això, quan l’Estatut va declarar el català “idioma oficial”, molts vam pensar que la nostra llengua ja estava salvada. Vana il·lusió: ho saben prou tots els que van tenir conflictes amb servidors de l’administració de l’Estat, que algunes vegades van continuar sofrint destrets, i fins i tot vexacions, si gosaven parlar-los en la nostra llengua. Aquesta situació subordinada del català es va plasmar en una paraula: “cooficial”. Si, encara avui, hom gosa, a Madrid o altres llocs de l’Estat, vindicar el caràcter oficial de la nostra llengua a Catalunya, de seguida salten com si els punxessin, i precisen:  “el catalán es cooficial”.

És evident que per nosaltres és a l’inrevés: el català és oficial i el castellà cooficial. En qualsevol cas, i polèmiques sobre cooficialitat a part, el que és incontestable, perquè així ho diu l’Estatut, és que a Catalunya el català és llengua oficial. I l’administració –la nostra i la del país que sigui– té l’obligació de propiciar que tots els ciutadans coneguin la llengua –i les llengües– oficials. És evident que aquí no anem bé, perquè hi ha ciutadans, i fins i tot personalitats amb càrrec –que, per tant, no poden al·legar manca de capacitat perquè tenen educació superior, ni poden argumentar que són acabats d’arribar a Catalunya, perquè fa anys que viuen entre nosaltres– que manifestament no saben parlar  la nostra llengua, i a vegades fins i tot fan veure que no l’entenen. Justament entre aquests ciutadans hi ha alguns del paladins de la croada contra la immersió, talment com si temessin quedar-se sols en la seva ignorància de la llengua del país, i estiguessin disposats a fer tots els esforços possibles per perpetuar aquesta anomalia legal.

En aquests moments en què aquestes persones, i personalitats, sembla que aparentment han aconseguit una “victòria” per a la seves tesis –que no és així si es llegeix atentament la sentència–,  hem de manifestar rotundament el suport del Col·legi al sistema d’immersió lingüística vigent a Catalunya i sancionat per la LEC, i hem de reclamar a la nostra administració que posi tots els mitjans perquè aquells pocs que vulguin optar per una educació inicial en castellà puguin arribar a l’objectiu irrenunciable que tots els ciutadans catalans, en acabar l’ESO, i independentment de l’itinerari seguit, tinguin un perfecte domini del català –i del castellà, és clar.

Tinguem-ho clar, i mes enllà dels avatars de les sentències dels tribunals, que tampoc no s’han de deixar de recórrer quan s’excedeixen en les seves atribucions, no hem d’oblidar el nostre objectiu de ple coneixement del català per tota la població, i no hem de recular ni un mil·límetre en la defensa d’aquesta exigència, que és òbvia i que deriva del caràcter oficial de la nostra llengua.

dilluns, 18 de juny del 2012

Redreçar la torre de Pisa


La notícia publicada aquests dies que diu que a Itàlia, a la petita illa del Giglio, hi ha cua de turistes per veure el creuer inclinat i embarrancat, i que el govern italià ha previst gastar-se una fortuna per treure’l d’allà i demostrar al món que, malgrat que se’ls ensorren els barcos, són uns genis de la tecnologia, fa preguntar-se si és més rendible deixar el vaixell allà, i que els turistes facin cua per anar al Giglio –igual que n’hi ha tants que, diuen, en fan per pujar a l’Everest–, o bé treure aquella immensa baluerna per esborrar una imatge que diuen que fa mal al negoci dels creuers, tot i que probablement el mal ja està fet.

És difícil saber on és l’equilibri de la balança, i cap a quina banda s’inclina la “rendibilitat”. Però igual que passa amb la torre de Pisa, que probablement perdria una bona part del seu atractiu turístic si la redrecessin, no és cap  bestiesa pensar que la rendibilitat s’inclina justament per la banda contrària d’allò que pretén fer el govern amb els diners dels contribuents retirant el vaixell accidentat. És clar que el govern ni es fa mai aquesta pregunta ni segurament no se la vol fer, perquè amb l’operació rescat s’hi remenen molts diners, i potser un amic (o un parent) d’un amic (o un parent) del polític de torn hi podran sucar pasta gansa de l’operació.

Malgrat el que diem, no es pot oblidar que en aquest cas hi ha la necessitat de trobar els cossos dels desapareguts, una recerca que sempre es fa i que l’opinió pública atribueix a un acte de responsabilitat i atenció de l’administració envers les famílies de les víctimes. També, és clar, però el motiu més important és un altre: és necessari trobar els cossos per certificar la defunció i anotar-ho així al registre civil. Cosa que, és clar,  és molt important. Ja a El tercer home el cine ens obria es ulls a la possibilitat –i la realitat– que hi hagi persones que constin com a mortes i que de fet estiguin vives, com Orson Wells en aquella obra de ficció, igual que n’hi ha que consten com a vives i en realitat estan mortes, com també s’ha vist aquests dies amb la notícia dels responsables d’un geriàtric que cobraven la pensió d’un avi difunt una dotzena d’anys després de la seva mort.

Arribat a aquest punt, el lector es preguntarà que diantre té a veure això amb l’ensenyament. Sí que hi té a veure. Els professors, a més de tota una pila de tasques inherents a la nostra professió, en tenim una de molt important, a la qual ens hem referit sovint i que recull el punt 7 del nostre codi deontològic: “No adoctrinar l’alumnat, fomentar el desenvolupament d’un judici crític sobre la realitat i ells mateixos, i promoure la recerca de la veritat com a principi rector del saber.” Per fomentar aquest judici crític, una de les coses en què hem d’insistir sempre és que la realitat és paradoxal, que molt sovint la veritat és justament el contrari d’allò que sembla a primera vista.

A risc  de trencar la unitat d’aquest breu escrit explicarem un altre exemple: com és sabut, a la Xina, per evitar la superpoblació, han establert la política del fill únic, i castiguen severament les famílies que trenquen aquesta norma. Malgrat això la població continua creixent, poc, però creix. A Europa, en canvi, no solament no hi a cap restricció sobre el nombre de fills, sinó que fins i tot en molts països hi ha polítiques d’estímul a la natalitat. Doncs bé, a Europa la població disminueix. Raons culturals, diuen els simplistes. No: el que passa és que a la Xina, malgrat la riquesa d’alguns, encara hi ha una majoria de població a la misèria. I quan la misèria entra per la porta, la “paternitat responsable” surt per la finestra. Per tant, tots aquells que pensen que al món som massa i que no hi haurà pernil dolç per a tots, i que sovint promouen la crisi, el decreixement i la fam, pensant que així serem menys, són uns il·lusos, igual que els que es pensen que arreglarien alguna cosa si redrecessin la torre de Pisa.  ¿Oi que és tasca dels mestres obrir els ulls dels nostres alumnes i fer-los conscients d’aquestes paradoxes, i de tantes altres?

dimarts, 5 de juny del 2012

Qui té por de les matemàtiques?


L’opinió del ciutadà mitjà sobre les matemàtiques es pot resumir així: les matemàtiques són les quatre regles, i les quatre regles són indispensables per a tots el càlculs amb diners. Ergo la relació entre diners i matemàtiques es clara i indiscutible, i com que els diners mouen el món, això de les matemàtiques és una de les poques coses importants, que s’ensenyen a l’escola, i poca broma!

 Aquesta identificació simplista i esbiaixada malauradament és pròpia d’una mentalitat molt estesa, i no és cap boutade afirmar que el prestigi de les matemàtiques com una de les poques matèries d’utilitat indiscutible que s’ensenyen a l’escola prové d’aquesta idea clarament sofista.

Si els pares sabessin que a classe de matemàtiques s’ensenya també l’icosaedre i el teorema del catet, i a un nivell una mica més elevat, les sèries de Taylor i les funcions trigonomètriques inverses, segurament començarien a preocupar-se. Per a què serveix tot això?, dirien. I si, ja a la universitat, veiessin que els seus fills, estudiants de matemàtiques, es capbussen en l’àlgebra abstracta o la topologia, la seva fe en la utilitat de les matemàtiques trontollaria d’una manera concloent i definitiva. Dir-los, a la majoria que pensa així, que les matemàtiques són un llenguatge absolutament indispensable per entendre la física i la química, i de retruc l’enginyeria i tota la tecnologia que ens ha portat a l’avenç tècnic actual, els semblaria música celestial, de la mateixa manera que li ho sembla a la majoria l’estudi del llatí i les llengües clàssiques.

Aquí volíem anar a parar: el llatí d’una manera especial, però també el grec, constitueixen una matèria instrumental absolutament necessària per aprofundir en el coneixement de la llengua pròpia, i en general de totes les llengües romàniques, i també de l’anglès, que és una altra matèria d’una utilitat majoritàriament reconeguda i no discutida. Deixar passar, com fem, la preadolescència sense submergir els estudiants en un profund estudi del llatí, igual que sense un profund estudi de les matemàtiques, crea en els nostres alumnes un dèficit que ja mai més no podrà ser cobert. El resultat és el mateix que si esperéssim a l’adolescència per iniciar l’estudi del piano o del violí: ja hauríem fet tard.

La idea, tan estesa entre la opinió pública, i que ha portat a aquest disbarat d’arraconar les llengües clàssiques, està tan arrelada que serem titllats d’exagerats o il·luminats per haver gosat fer aquest al·legat. Eppur si muove. Ho hem de dir. Hem de complir amb l’obligació de fer-ho públic, tot i saber que prediquem en el desert i que és gairebé impossible fer entendre a la gent que foragitar el llatí de l’educació bàsica és un error com una catedral. El més probable és que això no s’acceptarà mai, i encara pitjor: molt probablement  un dia sortirà algun il·luminat que dirà que les quatre regles tampoc no cal ensenyar-les, perquè ja hi ha calculadores que sumen, resten, multipliquen i divideixen. Si això encara no ho ha verbalitzat ningú –pensat segur que sí–, i si aquesta barrabassada encara  no s’ha posat en pràctica, potser és perquè veuen que els països avançats encara no ho fan.

Després de redactar aquest escrit, veiem que l’administració ha augmentat el nombre d’hores de matemàtiques, de manera que tot sembla indicar que el prestigi d’aquesta matèria continua, de moment, intacte. Celebrem la mesura i entenem que probablement és l’única que és a les mans dels responsables d’ensenyament per millorar el rendiment a curt termini. Perquè millorar el professorat mitjançant la selecció dels millors és pràcticament impossible en el context actual de manteniment de plantilles, en el millor dels casos. I millorar la qualitat dels materials didàctics també és molt difícil si la majoria de la gent no és conscient que allò que és car no és el paper ni la impressió, sinó la qualitat en l’elaboració dels continguts, independentment del suport en què arriben a l’escola. Però malgrat que ara sigui molt difícil incidir en aquests dos aspectes, cal tenir clar que són els més importants. Com ho és també un bon coneixement de la llengua, que és imprescindible per comprendre què es demana als enunciats. I per a aquest bon coneixement de la llengua –encara que hi haurà qui dirà que som uns pesats– no podem deixar de dir que és imprescindible el llatí.

divendres, 25 de maig del 2012

Ens rebaixen el sou i en diuen austeritat


L’evolució de la forma i del significat de les paraules –un fenomen, o més ben dit, dos fenòmens que tenen, és clar, un nom científic per denominar-los, del qual, ara parafrasejant Cervantes, no ens volem recordar– és inherent a les llengües i ha existit sempre. I ha estat més accentuat en les èpoques d’analfabetisme majoritari. Ara que la societat gaudeix d’un lleu vernís d’alfabetització, l’evolució s’ha alentit una mica, però continua de manera inexorable. ¿És bo o dolent? Ni una cosa ni l’altra: és. Els professors l’única cosa que podem fer és exercir de notaris de la realitat, prendre nota dels canvis i remarcar-los als nostres alumnes perquè en siguin conscients i usin les noves formes i significats segons el seu bon criteri, i no com uns lloros de repetició.

Ara bé, hi ha canvis que no semblen producte d’aquesta evolució natural, lliure, popular i incontrolada, i tot sembla indicar que certes paraules són posades en circulació amb una clara mala intenció per tal de manipular, a través del llenguatge, l’opinió pública. Sobre aquestes maniobres els mestres crec que sí que tenim l’obligació de dir-hi alguna cosa. És temerari, és clar, perquè en fer-ho estem ficant el dit a l’ull als que remenen les cireres, els quals, com que tenen el control dels mitjans, ho tenen molt fàcil per acusar el professorat de voler introduir la política a l’escola i voler adoctrinar l’alumnat.

Un exemple evident del que diem el tenim ara: ens rebaixen el sou i en diuen austeritat. ¿Austeritat? No. Si una persona, posem per cas, no arriba a final de mes i té dificultats per satisfer les seves necessitats més bàsiques, no direm que “és auster”. La paraula més correcta seria, si de cas, que “passa gana”. Auster és qui, malgrat tenir possibles, viu d’una manera modesta i acut cada dia de bon matí a treballar malgrat tenir al banc un bon racó, a vegades una quantitat fins i tot superior a molts d’aquests premis de la loteria que, segons la propaganda, haurien de ser suficients per llençar el despertador per la finestra i deixar de treballar.

Potser algú dirà que l’austeritat de què parlem no és la del treballador sinó la de l’administració, que ha decidit gastar menys, i per tant ser “austera”. Doncs no, tampoc.  És veritat que l’administració gasta menys, fins i tot en alguns casos ha suprimit els canapès, i alguns càrrecs polítics viatgen en turista, però encara paga, i ens paga, amb diners en part manllevats; per tant, gasta el que no té, estira més el braç que la màniga, ¿d’això se’n pot dir austeritat? L’administració hauria pogut ser austera de veritat uns anys enrere, quan la construcció anava a tota marxa, i les administracions tenien superàvit. Si aleshores haguessin suprimit els canapès, i s’ho haguessin pensat dues vegades abans d’inflar les plantilles, i no haguessin fet infraestructures de rendibilitat dubtosa, s’hauria pogut parlar d’austeritat, que és una restricció de la despesa feta de manera voluntària, com a mesura de precaució, i no pas si us plau per força, quan la caixa està buida.

A més d’“austeritat”, hi ha moltes més paraules dignes de ser denunciades per l’ús que se’n fa: “solidaritat”, “benestar social”  “antiavortista”... Totes cremen i és agosarat denunciar-ne el mal ús.  No ho farem, si més no de moment, perquè l’espai no ho permet, i també, no cal dir-ho, per una elemental prudència, i ens limitarem només a aquesta odiosa “austeritat” amb què volen adornar la disminució dels nostres ingressos. Podem entendre que no hi hagi prou diners i no es pugui pagar més, però no podem acceptar que d’aquest estalvi que han de fer, i que hem de fer, de manera obligada en diguin austeritat. I els mestres,  en la nostra tasca d’ajudar els alumnes a pensar pel seu compte i a descobrir els sofismes amb el quals se’ls vol entabanar, hem de denunciar aquest ús i hem de promoure el rebuig a utilitzar certes paraules de manera impròpia i enganyosa. Amb la prudència deguda, voldríem encoratjar tot el professorat a fer-ho, malgrat que no puguem evitar que els mitjans de comunicació  catalans, espanyols europeus i mundials continuïn fent mal ús d’aquestes paraules. Això no ho podem evitar. Però sí que podem evitar que ens engalipin.

dimarts, 15 de maig del 2012


Es veia a venir 

Es veia a venir. Després de dies i dies de sentir la cantarella que les autonomies tenien la culpa del desgavell en què  es troben les finances públiques de l’Estat, ha arribat la clatellada: cal reduir dràsticament, diuen, la despesa en sanitat i educació, que justament són competències traspassades a les comunitats autònomes. L’estat decideix un retallada de tants i tants milions, traspassa el problema a les comunitats i després se’n renta les mans. Molt bonic i molt fàcil.

Però no és ben bé així, dirà algun càndid. L’Estat ha donat idees de com fer-ho. És cert que les ha donat, però les seves receptes són el paradigma d’allò que no s’hauria de fer mai, i no s’hauria de fer perquè és indefensable, injust, regressiu i contraproduent. Si hi ha menys diners, es podria arribar a entendre una reducció temporal de les remuneracions del personal docent, si la reducció afectés de manera equitativa totes les remuneracions de tot el personal de tota l’administració. Cosa que no és el cas, perquè, pel que sembla, alguns són més iguals que d’altres, i hi ha qui encara no s’ha assabentat de la que està caient.

Si la situació és d’emergència, fins i tot es podria arribar a entendre que es demanés al professorat una major dedicació horària lectiva. Però el que no es pot fer de cap manera és que, amb l’excusa de la manca de diners, s’amuntegui l’alumnat i se l’aboqui al fracàs escolar. Alguns dels “suggeriments” del Ministeri en aquest sentit fan posar el pèls de punta.

Tot i que al Col·legi tenim clar que no ens hem de posar en el camp laboral, que no ens correspon, trobaríem lògic que les organitzacions sindicals s’oposessin també a una major càrrega horària lectiva. I ho entendríem perquè des de sempre els docents no han deixat mai la feina al lloc de treball quan s’acaba la jornada laboral, sinó que per responsabilitat professional s’han endut la “feina a casa”, sigui perquè el compliment dels terminis d’avaluació i preparació de classes ho exigeixen, sigui perquè el docent no deixa mai de ser-ho, i continua formant-se i preparant les classes fins i tot quan és festa o està de vacances. És  molt injust  que hi hagi tanta gent que confon les hores de classe a l’aula amb la jornada laboral, i no s’adoni que això és tan equivocat com pensar que el futbolista només treballa els 90 minuts setmanals del partit, o l’actor les dues hores diàries de la representació teatral.

El més trist de tot aquest tema és, com hem dit, que l’Estat es vol rentar les mans del problema i talla dràsticament el flux de diners cap a les comunitats autònomes, cosa que previsiblement obligarà el nostre Govern a fer això que eufemísticament en diuen “ajustos” i que entraran en contradicció amb les premisses que hem apuntat més amunt. Aquest problema és molt més acusat en el cas de Catalunya, que arrossega des de l’inici de l’autonomia una insuficiència financera que és absolutament injusta, i que com a Col·legi de Catalunya tenim l’obligació de denunciar.

Cal no oblidar que l’any 1981, quan es van fer els traspassos d’educació, l’escola pública, com la sanitat pública, tenia al nostre país unes dimensions inferiors que a la resta d’Espanya, perquè aquí, si més no a les ciutats mitjanes i grans, qui mínimament podia es pagava una mútua i una escola privada.I les dotacions econòmiques inicials es van calcular d’acord amb el cost efectiu del servei en el moment del traspàs, que aleshores era molt petit. Molt aviat l’escola pública va començar a créixer per dues raons: primer perquè la Generalitat la va catalanitzar i en va elevar el nivell, i segon perquè el cost de l’ensenyament privat es va convertir en prohibitiu quan les escoles religioses van haver de contractar professorat seglar. Aleshores, com que a la Generalitat de diners no li’n van venir pas més, va iniciar un procés d’endeutament, que amb tants pocs anys d’existència, ha originat una bola immensa. Més endavant, amb els concerts de la privada, la injustícia es va pal·liar una mica, però encara continua.

Mai no es publica el cost per habitant de l’educació a Catalunya. I no es publica perquè el que rep Catalunya per càpita és escandalosament baix per les raons que hem esmentat abans i també perquè el pes de la concertada és més elevat, i també perquè hi ha un segment no negligible d’escoles privades sense subvenció, malgrat que els seus usuaris també han pagat impostos com tothom. Si tant s’omplen la boca els centralistes de la igualtat dels espanyols, que l’Estat atribueixi a cada comunitat autònoma la mateixa quantitat per habitant. I després, si a alguna com unitat autònoma no li surten els números, que l’Estat miri cap a una altra banda.  Però ara no. Ara la situació és insostenible, i no es pot permetre que l’administració catalana imposi noves retallades mentre no s’aconsegueix que l’Estat solucioni aquesta flagrant desigualtat de tractament.

El professorat es troba enmig d’aquest  joc sinistre i tenim tots els números per rebre per totes bandes. No podem fer grans coses per escapolir-nos i evitar que ens toqui el rebre, però si més no,  hem de procurar no perdre la dignitat ni permetre que ens facin combregar amb rodes de molí. ¿Encara es pot estalviar una mica en ensenyament? Ho dubtem, però si encara hi hagués algú que es passés de llest i tingués alguna canongia, millor suprimir-la, perquè no es pugui usar per refregar-nos-ho per la cara i per desacreditar la nostra professió.

El problema amb què es troba la nostra administració, si es veu obligada a reduir la despesa, no és fàcil. Ens trobarà al seu costat en la defensa d’un tracte fiscal just a Catalunya que eviti la temptació de retallar encara més  el pressupost destinat a l’educació. Però ens trobarà al davant si claudica davant les exigències de l’Estat i, amb el pretext de la manca de diners, intenta atemptar contra la qualitat del nostre sistema educatiu, que ja no pot deteriorar-se més.

dimarts, 8 de maig del 2012



Confiteor


Com un plat de cireres color de vi negre collides en el  punt just de maduració un matí de juny, quan les nits encara són fredes, així hem assaborit i ens hem empassat amb plaer les mil pàgines de la darrera novel·la de Jaume Cabré. Ho diem perquè es veritat, però ho diem també amb una íntima satisfacció perquè el seu èxit el sentim com una mica nostre: l’autor és col·legiat, i ha volgut col·laborar amb la institució que ens aglutina sempre que li hem demanat. Jaume Cabré és de casa.

Davant d’un obra de la complexitat, de l’ambició i de la llargada de Jo confesso, hi ha qui pot quedar perplex i no ser prou conscient que es troba davant d’una obra mestra. Estem segurs que a un bon lector això no li pot passar, però malauradament hi ha qui pretén opinar després de lectures en diagonal, espigolant, ara aquí, ara allà algun fragment. Només poden ser lectors d’aquesta mena els que han escrit ressenyes que pretenen resumir l’obra com “un repàs a la història d’Europa des de l’època medieval fins  a l’actualitat”. També ho és, és clar, però no és això el que en fa una obra mestra, sinó la complicadíssima estructura que aplega una munió d’històries ben lligades, i que s’aguanta perfectament. Com una catedral, ha dit algú en una imatge molt encertada.

La dosi necessària d’humor, d’intriga, d’ironia crítica, de fer pensar el lector, de posar-lo a prova amb els canvis sovintejats d’època i de personatges que es transfiguren –i no una sola vegada, sinó moltes i de manera repetida–, són elements cabdals de la novel·la, que, també cal dir-ho, exigeix un petit esforç, que no és pas, ni de bon tros, insuperable per al lector intel·ligent. Jaume Cabré aconsegueix, a més, emocionar-nos. Després de colpir-nos, a Les veus del Pamano,  amb el personatge del Ventureta, semblava impossible que aconseguís anar més enllà, però se n’ha sortit una vegada més amb la història de la Clara Voltes-Epstein, que ens en deixa mig enamorats i a punt de llàgrima. I no voldríem, amb aquesta referència, reduir tampoc el llibre a la història de la Clara Voltes-Epstein, de la mateixa manera que els lectors de Les veus de Pamano saben que no es pot reduir aquella novel·la a la història del desventurat Ventureta. Seria més exacte, si de cas, resumir-la com una història vertebrada entorn d’un violí, un storioni. O potser entorn d’un quadre de Modest Urgell que representa l’església de Santa Maria de Gerri il·luminada pel sol de la tarda que s’hi projecta des de la banda de Trespui. Però, tant en un cas com en l’altre, dient això seríem molt parcials i faríem una reducció absolutament injusta d’aquest  monument de llibre.

Després de l’Ombra de l’eunuc, semblava impossible que Cabré es pogués superar a si mateix. Però ho va aconseguir amb Les veus del Pamano, que al seu torn ha estat superat per Jo confesso. En acabar-lo no vam poder si no esclatar en una aplaudiment inacabable, i més inacabable justament perquè no hi havia perill que ens fessin mal les mans, perquè l’aplaudiment era virtual i només tenia lloc al nostre interior. Potser és per això que aquest aplaudiment encara dura.

dimarts, 20 de març del 2012

Contra els entossudits a no voler saber llengües


El desenllaç, aquests dies, de l’enèsima batalla de la guerra de la llengua, que de moment anem guanyant i que guanyarem, ens impulsa a fer algunes consideracions sobre aquest tema tan polèmic –principalment fora de Catalunya–, i a fer-ho malgrat  ser conscients que ens endinsem per terreny minat, i correm el perill que si algú treu de context alguna part de les nostres paraules, podria arribar a fer-nos dir el que no diem.

Abans que tot, com a professionals de la docència, hem de ser honestos, i hem de dir la veritat, i hem de fer-ho encara que avui dia la veritat no estigui gaire de moda: saber una llengua no s’aconsegueix només amb hores de classe. Sense voler menystenir el paper de la formació acadèmica, que també és necessària si es vol anar més enllà del coneixement del registre col·loquial d’una llengua, per adquirir-ne un domini satisfactori és imprescindible la immersió en un ambient on la llengua que es vol aprendre hi tingui una presència important. La prova d’això és que els catalanoparlants adquirim el domini del castellà gràcies a la immersió en un ambient on la seva presència és abassegadora, començant pel fet que a totes les cases dels catalanoparlants hi ha un personatge que parla majoritàriament en castellà, la televisió, i continuant, en el cas dels joves, pel fet que el castellà sol ser majoritari a molts patis d’escola.

Diguem-ho clarament: voler suprimir la immersió lingüística en català que fa trenta anys que es practica és pretendre que els infants pertanyents a famílies no catalanoparlants no tinguin oportunitat d’aprendre el català a l’edat escolar. Alguns d’ells, si tenen sort i troben feina, potser aleshores l’aprendran. D’altres, no. Suprimir la immersió lingüística equivaldria, doncs, a  perpetuar l’existència d’un coixí considerable de ciutadans que no sap el català, amb la finalitat que el dia de demà, aquests ciutadans puguin fer-se la víctima i puguin exigir, en qualsevol reunió, que es faci en la “lengua común” malgrat que el català sigui oficial. I si estan atenent el públic puguin dir, amb tota l’educació del món, això sí: “hábleme en castellano que no le entiendo”. D’aquí a l’arraconament de la llengua catalana  a l’àmbit familiar hi ha un pas, i d’allà a la desaparició de la llengua en una o dues generacions, a tot estirar, un altre.

No enganyen ningú, doncs, els que promouen aquestes demandes judicials. És ben clar el que volen, i no serveix de res polemitzar amb ells perquè cal ser conscients  que per molta raó que tinguem i per irrebatibles que siguin els nostres arguments, no convencerem pas aquells ens tenen posada la proa i volen anorrear la nostra llengua. I encara convencerem menys els ciutadans de la resta d’Espanya, a qui només els arriben els missatges dels que diuen que “el castellà es perseguit  a Catalunya”. No poden, doncs, pensar d’una altra manera, perquè tota la informació que reben va en la mateixa direcció, i s’empassen, sovint de bona fe, la desinformació que els serveixen els mitjans. Voldríem adreçar-nos només als nostres conciutadans,  als que parlen en català i als que parlen en castellà, la majoria dels quals estimen el nostre país i la nostra llengua mil·lenària i volen que els seus fills l’aprenguin. I pensen així perquè, per sort al nostre país, no hi ha dues comunitats enfrontades  sinó que estem barrejats i ben barrejats, i per tant ben informats, perquè la informació arriba amb fluïdesa a tots els racons. Tots ells saben també que el castellà és una de les llengües més importants del món, a més de ser cooficial a Catalunya, i també volen que els seus fills la sàpiguen. És cert que de la mateixa manera que ha una minoria que no vol que els seus fills sàpiguen català,  també hi ha una minoria que pensa que com a país les coses ens anirien millor si els nostres fills no sabessin el castellà. L’un i l’altre extremisme són un error, que seria bo que poguéssim reduir cada vegada més a una dimensió residual.

És tan fora de lloc entossudir-se a posar pals a la roda al coneixement del català, com fer-ho al coneixement del castellà. Hem d’evitar que ens passi  com a aquell castellà, promès amb una noia de parla anglesa, que li prohibia a la xicota dir ni una sola paraula en anglès quan estaven junts, per por que aquell “mal” costum persistís quan tinguessin fills, i al final resultés que els fills sortissin parlant en anglès. Aquell personatge, segurament benintencionat, es va trobar després havent d’enviar els fills a Anglaterra durant un parell de cursos per suplir la mancança que la seva tossuderia havia ocasionat, i la broma li va costar un ull de la cara. Si per tal d’evitar situacions com aquestes cal que, en un lloc on la presència del castellà és petita i on el català és la llengua del pati, es facin algunes matèries en castellà, com se’n fan en anglès, es fan, i no per això s’ensorrarà el món ni  perillarà la immersió en català, que tan bons resultats ha donat.

Des de la fermesa i des les idees clares, no podem perdre el temps polemitzant amb els que, tot fent-se les víctimes, volen la desaparició de la nostra llengua. Preocupem-nos més aviat de com es pot aconseguir que els nostres alumnes sàpiguen, a més del català i el castellà, l’anglès, ara indispensable per anar pel món, i el francès, la llengua dels altres nostres veïns, i de molts catalans de l’anomenada Catalunya nord. I estiguem contents de tenir una llengua emparentada i, per tant, relativament semblant  i propera a les nostres dues grans veïnes, el castellà i el francès, dues llengües que estan entre les més difoses de món, i  només són superades per l’anglès, la nova llengua de l’imperi. També amb ella, per cert, el català té una retirada notable, que no tenim, per exemple, amb el xinès o l’àrab. Si se’ns permet la broma, tenia força raó aquell català que en veure els avisos “no entry”, “no trespassing”, “no smoking” deia que l’anglès s’entenia  a simple vista: “no entri, no traspassi, no es moqui”. Malauradament ara tots els joves riuen d’aquesta broma i en canvi no ho fan quan algú diu allò de “a revoire, que deia en Voltaire, un dia de boira, de panxa enlaire”, perquè els nostres joves ja no saben que vol dir “au revoire”, ni com es pronuncia, ni tan sols qui  era Voltaire.