divendres, 25 de maig del 2012

Ens rebaixen el sou i en diuen austeritat


L’evolució de la forma i del significat de les paraules –un fenomen, o més ben dit, dos fenòmens que tenen, és clar, un nom científic per denominar-los, del qual, ara parafrasejant Cervantes, no ens volem recordar– és inherent a les llengües i ha existit sempre. I ha estat més accentuat en les èpoques d’analfabetisme majoritari. Ara que la societat gaudeix d’un lleu vernís d’alfabetització, l’evolució s’ha alentit una mica, però continua de manera inexorable. ¿És bo o dolent? Ni una cosa ni l’altra: és. Els professors l’única cosa que podem fer és exercir de notaris de la realitat, prendre nota dels canvis i remarcar-los als nostres alumnes perquè en siguin conscients i usin les noves formes i significats segons el seu bon criteri, i no com uns lloros de repetició.

Ara bé, hi ha canvis que no semblen producte d’aquesta evolució natural, lliure, popular i incontrolada, i tot sembla indicar que certes paraules són posades en circulació amb una clara mala intenció per tal de manipular, a través del llenguatge, l’opinió pública. Sobre aquestes maniobres els mestres crec que sí que tenim l’obligació de dir-hi alguna cosa. És temerari, és clar, perquè en fer-ho estem ficant el dit a l’ull als que remenen les cireres, els quals, com que tenen el control dels mitjans, ho tenen molt fàcil per acusar el professorat de voler introduir la política a l’escola i voler adoctrinar l’alumnat.

Un exemple evident del que diem el tenim ara: ens rebaixen el sou i en diuen austeritat. ¿Austeritat? No. Si una persona, posem per cas, no arriba a final de mes i té dificultats per satisfer les seves necessitats més bàsiques, no direm que “és auster”. La paraula més correcta seria, si de cas, que “passa gana”. Auster és qui, malgrat tenir possibles, viu d’una manera modesta i acut cada dia de bon matí a treballar malgrat tenir al banc un bon racó, a vegades una quantitat fins i tot superior a molts d’aquests premis de la loteria que, segons la propaganda, haurien de ser suficients per llençar el despertador per la finestra i deixar de treballar.

Potser algú dirà que l’austeritat de què parlem no és la del treballador sinó la de l’administració, que ha decidit gastar menys, i per tant ser “austera”. Doncs no, tampoc.  És veritat que l’administració gasta menys, fins i tot en alguns casos ha suprimit els canapès, i alguns càrrecs polítics viatgen en turista, però encara paga, i ens paga, amb diners en part manllevats; per tant, gasta el que no té, estira més el braç que la màniga, ¿d’això se’n pot dir austeritat? L’administració hauria pogut ser austera de veritat uns anys enrere, quan la construcció anava a tota marxa, i les administracions tenien superàvit. Si aleshores haguessin suprimit els canapès, i s’ho haguessin pensat dues vegades abans d’inflar les plantilles, i no haguessin fet infraestructures de rendibilitat dubtosa, s’hauria pogut parlar d’austeritat, que és una restricció de la despesa feta de manera voluntària, com a mesura de precaució, i no pas si us plau per força, quan la caixa està buida.

A més d’“austeritat”, hi ha moltes més paraules dignes de ser denunciades per l’ús que se’n fa: “solidaritat”, “benestar social”  “antiavortista”... Totes cremen i és agosarat denunciar-ne el mal ús.  No ho farem, si més no de moment, perquè l’espai no ho permet, i també, no cal dir-ho, per una elemental prudència, i ens limitarem només a aquesta odiosa “austeritat” amb què volen adornar la disminució dels nostres ingressos. Podem entendre que no hi hagi prou diners i no es pugui pagar més, però no podem acceptar que d’aquest estalvi que han de fer, i que hem de fer, de manera obligada en diguin austeritat. I els mestres,  en la nostra tasca d’ajudar els alumnes a pensar pel seu compte i a descobrir els sofismes amb el quals se’ls vol entabanar, hem de denunciar aquest ús i hem de promoure el rebuig a utilitzar certes paraules de manera impròpia i enganyosa. Amb la prudència deguda, voldríem encoratjar tot el professorat a fer-ho, malgrat que no puguem evitar que els mitjans de comunicació  catalans, espanyols europeus i mundials continuïn fent mal ús d’aquestes paraules. Això no ho podem evitar. Però sí que podem evitar que ens engalipin.

dimarts, 15 de maig del 2012


Es veia a venir 

Es veia a venir. Després de dies i dies de sentir la cantarella que les autonomies tenien la culpa del desgavell en què  es troben les finances públiques de l’Estat, ha arribat la clatellada: cal reduir dràsticament, diuen, la despesa en sanitat i educació, que justament són competències traspassades a les comunitats autònomes. L’estat decideix un retallada de tants i tants milions, traspassa el problema a les comunitats i després se’n renta les mans. Molt bonic i molt fàcil.

Però no és ben bé així, dirà algun càndid. L’Estat ha donat idees de com fer-ho. És cert que les ha donat, però les seves receptes són el paradigma d’allò que no s’hauria de fer mai, i no s’hauria de fer perquè és indefensable, injust, regressiu i contraproduent. Si hi ha menys diners, es podria arribar a entendre una reducció temporal de les remuneracions del personal docent, si la reducció afectés de manera equitativa totes les remuneracions de tot el personal de tota l’administració. Cosa que no és el cas, perquè, pel que sembla, alguns són més iguals que d’altres, i hi ha qui encara no s’ha assabentat de la que està caient.

Si la situació és d’emergència, fins i tot es podria arribar a entendre que es demanés al professorat una major dedicació horària lectiva. Però el que no es pot fer de cap manera és que, amb l’excusa de la manca de diners, s’amuntegui l’alumnat i se l’aboqui al fracàs escolar. Alguns dels “suggeriments” del Ministeri en aquest sentit fan posar el pèls de punta.

Tot i que al Col·legi tenim clar que no ens hem de posar en el camp laboral, que no ens correspon, trobaríem lògic que les organitzacions sindicals s’oposessin també a una major càrrega horària lectiva. I ho entendríem perquè des de sempre els docents no han deixat mai la feina al lloc de treball quan s’acaba la jornada laboral, sinó que per responsabilitat professional s’han endut la “feina a casa”, sigui perquè el compliment dels terminis d’avaluació i preparació de classes ho exigeixen, sigui perquè el docent no deixa mai de ser-ho, i continua formant-se i preparant les classes fins i tot quan és festa o està de vacances. És  molt injust  que hi hagi tanta gent que confon les hores de classe a l’aula amb la jornada laboral, i no s’adoni que això és tan equivocat com pensar que el futbolista només treballa els 90 minuts setmanals del partit, o l’actor les dues hores diàries de la representació teatral.

El més trist de tot aquest tema és, com hem dit, que l’Estat es vol rentar les mans del problema i talla dràsticament el flux de diners cap a les comunitats autònomes, cosa que previsiblement obligarà el nostre Govern a fer això que eufemísticament en diuen “ajustos” i que entraran en contradicció amb les premisses que hem apuntat més amunt. Aquest problema és molt més acusat en el cas de Catalunya, que arrossega des de l’inici de l’autonomia una insuficiència financera que és absolutament injusta, i que com a Col·legi de Catalunya tenim l’obligació de denunciar.

Cal no oblidar que l’any 1981, quan es van fer els traspassos d’educació, l’escola pública, com la sanitat pública, tenia al nostre país unes dimensions inferiors que a la resta d’Espanya, perquè aquí, si més no a les ciutats mitjanes i grans, qui mínimament podia es pagava una mútua i una escola privada.I les dotacions econòmiques inicials es van calcular d’acord amb el cost efectiu del servei en el moment del traspàs, que aleshores era molt petit. Molt aviat l’escola pública va començar a créixer per dues raons: primer perquè la Generalitat la va catalanitzar i en va elevar el nivell, i segon perquè el cost de l’ensenyament privat es va convertir en prohibitiu quan les escoles religioses van haver de contractar professorat seglar. Aleshores, com que a la Generalitat de diners no li’n van venir pas més, va iniciar un procés d’endeutament, que amb tants pocs anys d’existència, ha originat una bola immensa. Més endavant, amb els concerts de la privada, la injustícia es va pal·liar una mica, però encara continua.

Mai no es publica el cost per habitant de l’educació a Catalunya. I no es publica perquè el que rep Catalunya per càpita és escandalosament baix per les raons que hem esmentat abans i també perquè el pes de la concertada és més elevat, i també perquè hi ha un segment no negligible d’escoles privades sense subvenció, malgrat que els seus usuaris també han pagat impostos com tothom. Si tant s’omplen la boca els centralistes de la igualtat dels espanyols, que l’Estat atribueixi a cada comunitat autònoma la mateixa quantitat per habitant. I després, si a alguna com unitat autònoma no li surten els números, que l’Estat miri cap a una altra banda.  Però ara no. Ara la situació és insostenible, i no es pot permetre que l’administració catalana imposi noves retallades mentre no s’aconsegueix que l’Estat solucioni aquesta flagrant desigualtat de tractament.

El professorat es troba enmig d’aquest  joc sinistre i tenim tots els números per rebre per totes bandes. No podem fer grans coses per escapolir-nos i evitar que ens toqui el rebre, però si més no,  hem de procurar no perdre la dignitat ni permetre que ens facin combregar amb rodes de molí. ¿Encara es pot estalviar una mica en ensenyament? Ho dubtem, però si encara hi hagués algú que es passés de llest i tingués alguna canongia, millor suprimir-la, perquè no es pugui usar per refregar-nos-ho per la cara i per desacreditar la nostra professió.

El problema amb què es troba la nostra administració, si es veu obligada a reduir la despesa, no és fàcil. Ens trobarà al seu costat en la defensa d’un tracte fiscal just a Catalunya que eviti la temptació de retallar encara més  el pressupost destinat a l’educació. Però ens trobarà al davant si claudica davant les exigències de l’Estat i, amb el pretext de la manca de diners, intenta atemptar contra la qualitat del nostre sistema educatiu, que ja no pot deteriorar-se més.

dimarts, 8 de maig del 2012



Confiteor


Com un plat de cireres color de vi negre collides en el  punt just de maduració un matí de juny, quan les nits encara són fredes, així hem assaborit i ens hem empassat amb plaer les mil pàgines de la darrera novel·la de Jaume Cabré. Ho diem perquè es veritat, però ho diem també amb una íntima satisfacció perquè el seu èxit el sentim com una mica nostre: l’autor és col·legiat, i ha volgut col·laborar amb la institució que ens aglutina sempre que li hem demanat. Jaume Cabré és de casa.

Davant d’un obra de la complexitat, de l’ambició i de la llargada de Jo confesso, hi ha qui pot quedar perplex i no ser prou conscient que es troba davant d’una obra mestra. Estem segurs que a un bon lector això no li pot passar, però malauradament hi ha qui pretén opinar després de lectures en diagonal, espigolant, ara aquí, ara allà algun fragment. Només poden ser lectors d’aquesta mena els que han escrit ressenyes que pretenen resumir l’obra com “un repàs a la història d’Europa des de l’època medieval fins  a l’actualitat”. També ho és, és clar, però no és això el que en fa una obra mestra, sinó la complicadíssima estructura que aplega una munió d’històries ben lligades, i que s’aguanta perfectament. Com una catedral, ha dit algú en una imatge molt encertada.

La dosi necessària d’humor, d’intriga, d’ironia crítica, de fer pensar el lector, de posar-lo a prova amb els canvis sovintejats d’època i de personatges que es transfiguren –i no una sola vegada, sinó moltes i de manera repetida–, són elements cabdals de la novel·la, que, també cal dir-ho, exigeix un petit esforç, que no és pas, ni de bon tros, insuperable per al lector intel·ligent. Jaume Cabré aconsegueix, a més, emocionar-nos. Després de colpir-nos, a Les veus del Pamano,  amb el personatge del Ventureta, semblava impossible que aconseguís anar més enllà, però se n’ha sortit una vegada més amb la història de la Clara Voltes-Epstein, que ens en deixa mig enamorats i a punt de llàgrima. I no voldríem, amb aquesta referència, reduir tampoc el llibre a la història de la Clara Voltes-Epstein, de la mateixa manera que els lectors de Les veus de Pamano saben que no es pot reduir aquella novel·la a la història del desventurat Ventureta. Seria més exacte, si de cas, resumir-la com una història vertebrada entorn d’un violí, un storioni. O potser entorn d’un quadre de Modest Urgell que representa l’església de Santa Maria de Gerri il·luminada pel sol de la tarda que s’hi projecta des de la banda de Trespui. Però, tant en un cas com en l’altre, dient això seríem molt parcials i faríem una reducció absolutament injusta d’aquest  monument de llibre.

Després de l’Ombra de l’eunuc, semblava impossible que Cabré es pogués superar a si mateix. Però ho va aconseguir amb Les veus del Pamano, que al seu torn ha estat superat per Jo confesso. En acabar-lo no vam poder si no esclatar en una aplaudiment inacabable, i més inacabable justament perquè no hi havia perill que ens fessin mal les mans, perquè l’aplaudiment era virtual i només tenia lloc al nostre interior. Potser és per això que aquest aplaudiment encara dura.