dijous, 19 de setembre del 2013

El defensor


Els més cinquanta mil llibres que anualment es publiquen a Espanya és un nombre tan alt que no té cap relació amb la capacitat de cap de les llibreries de l’Estat. De fet, encara que les de Catalunya es limitessin als si fa no fa vuit mil títols que es publiquen en la nostra llengua, tampoc no hi hauria espai per a tots en aquests establiments tan meritoris. Així, doncs, molts llibres que es publiquen estan abocats a una difusió gairebé impossible. ¿Què li espera, doncs, a un llibre publicat a Galícia per l’editorial Finis Terrae, pels crèdits que figuren al qual només deduïm que ha esta imprès a la província de la Corunya?
El llibre de què parlem, que es titula El defensor, ha estat escrit per Manuel Romero Mengotti, fins fa pocs mesos degà del CDL de Galícia, i és un d’aquests cinquanta mil que en principi estarien destinats a l’oblit. En aquest cas d’una manera absolutament injusta.

Es tracta d’un text escrit en forma de novel·la, i que de novel·la en té l’habilitat narrativa que demostra l’autor, però que es basa en fets reals, dels quals Romero té en el seu poder tota la documentació per acreditar-ne l’autenticitat. El protagonista principal és un advocat defensor que va intervenir en una pila de judicis sumaríssims. El tema és la repressió –de fet, gairebé sempre condemnes a mort– que l’any 36 van sofrir aquells que s’havien significat com a demòcrates i/o esquerrans i/o galleguistes. I que van ser prou confiats per no desaparèixer de la circulació durant les primeres setmanes després del divuit de juliol, cosa que a Galícia era relativament fàcil per la proximitat amb la frontera portuguesa. Sabien que no havien fet res que els pogués comportar la mort i confiaven en la “justícia” d’unes noves autoritats que només estaven disposades a aplicar-ne una, de justícia: que tot aquell que s’hagués manifestat d’alguna manera en contra del “moviment” militar era reu de sedició, i candidat a la pena capital.

És un tema que per als catalans és doblement significatiu i clarificador. Com que Catalunya va caure a l’altra bàndol, tenim força coneixement de les barbaritats que van fer aquí –si fa no fa, els mateixos dies– els comitès antifeixistes i les patrulles de control, i sovint se’n parla amb sordina perquè la Guerra Civil és una ferida que encara sagna. També tenim notícia de la repressió que van aplicar els anomenats “nacionals” a mesura que anaven conquerint territori, una repressió que es feia amb uns patrons calcats dels que s’havien “estrenat” a territoris com Galícia, que des del primer moment havien caigut al bàndol franquista. També sobre aquesta repressió es manté una certa sordina, com si algú pretengués justificar aquestes morts com a càstig pels crims que s’havien fet el juliol del 36. Però si acostem la lupa als casos concrets, trobem que la majoria d’aquestes condemnes a mort no van recaure sobre els que havien matat capellans o persones considerades de dretes, sinó sobre ciutadans l’únic delicte dels quals era ser demòcrates o catalanistes, com és el cas, per posar un parell d’exemples, de Carrasco i Formiguera o Carles Rahola.

Tants llibres que s’han escrit sobre aquests temes i El defensor encara ens sorprèn. Us encoratgem a llegir-lo. No us decebrà, perquè està molt ben escrit i perquè el rigor i la cura de l’autor és total. Un exemple d’això darrer és el silenci que manté sobre el nom d’alguns personatges que no hi surten gaire ben parats.

Acabem de llegir aquest magnífic llibre i curiosament aquests dies veiem a la premsa el cas d’un alcalde de Galícia que ha afirmat en públic que les víctimes de la repressió a Galícia “alguna cosa devien haver fet”. No és ara la nostra intenció comentar aquesta notícia, ni les significatives reaccions que ha ocasionat. Però, malgrat tot, no podem deixar de preguntar-nos si la publicació d’El defensor, del bo d’en Manuel Romero, és pura coincidència o hi té alguna relació. Si fos així, voldria dir que, almenys a Galícia, aquest llibre ha començat a fer forat.