La insuportable lleugeresa de les estadístiques

Ara que l’escola ja ha superat la febrada de l’anomenada matemàtica moderna sense que els estralls en el prestigi social de la matèria siguin apreciables, ara que de moment no ha sortit encara cap il·luminat que digui que, com que hi ha les calculadores no cal aprendre les quatre regles, ara que el currículum de l’ensenyament bàsic de matemàtiques conté un mínim de formació estadística, resulta que la capacitat dels nous graduats en ESO per interpretar les estadístiques, i adquirir anticossos davant l’ús fraudulent i sofista que habitualment se’n fa, es pràcticament similar a la dels adults, que no van gaudir a l’escola d’aquesta formació estadística.


Aquest preàmbul, que per a la immensa majoria dels articles de premsa que contenen estadístiques és plenament justificat, afortunadament i curiosament és excessivament alarmista en el cas de la recent publicació dels resultats de l’avaluació dels alumnes de 6è de primària, publicats i avalats pel Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, que gaudeix d’un prestigi indiscutible i ben guanyat, i que són, no cal dir-ho, fiables i hom podria dir que, fins i tot, previsibles. El que ja no funciona tant bé, o no gaire, o més aviat poc, és la interpretació que en farà la societat, la qual sovint es forma una opinió sobre aquest i altres temes llegint només els titulars dels comentaris periodístics, en comptes de llegir i interpretar pel seu compte les dades.


Tal com hem dit, en aquest cas curiosament els gràfics i les dades, almenys en els mitjans periodístics que el Col·legi ha pogut consultar, no contenen errors. I la lletra menuda dels comentaris és prou solvent i didàctica perquè un lector atent pugui interpretar els resultats i les seves causes. Felicitem-nos-en. Ara bé: ¿inclou algun mitjà de premsa, paral·lelament amb les dades, un altre gràfic on s’indiqui el percentatge d’alumnat nouvingut en l’ensenyament públic, el concertat i el privat? No, i en canvi és un element imprescindible per entendre l’estadística, perquè el resultat de les proves i el percentatge d’immigració són variables que clarament no són independents, cosa que un estudiant de batxillerat que hagi après el que ha d’aprendre podria comprovar, i fins i tot calcular-ne el coeficient de correlació. Perquè, malauradament l’alumnat immigrant té de mitjana un nivell de coneixements inferior a l’autòcton, i el context familiar i social en què viu no l’afavoreix, i per tant el seu rendiment se’n ressent, cosa que no vol dir que tingui un nivell d’intel·ligència inferior, sinó que això passa perquè sovint cal escolaritzar l’alumnat on li correspon per edat, malgrat portar d’origen un bagatge de coneixements inferior al dels seus companys autòctons. Que la causa dels pitjors resultats de l’escola pública cal buscar-la aquí, ho reconeix implícitament la lletra menuda del comentari periodístic, i ho demostra el fet que, en matemàtiques, el resultat de l’escola pública, tot i ser dolent, no ho és tant com en llengua. No cal ser Sherlock Holmes per endevinar que el càlcul numèric no requereix un coneixement profund de la llengua d’acollida, i que aquesta és la causa d’aquests “millors”resultats en matemàtiques.

Tenint en compte això, ¿és correcte tancar els ulls a aquest factor, i fer un titular negatiu i pessimista en base al resultat global fred, que està “contaminat” per aquesta segona variable? I sense aportar, paral·lelament, una estadística del percentatge d’immigració a les diverses comunitats autònomes, ¿és correcte i significatiu comparar-ne els resultats, i posar-nos a entonar el mea culpa.