Quan arribi setembre...

En els temes d’educació, com en tots els altres temes de la vida, l’opinió pública, o si voleu l’opinió de les masses, es una barca a la deriva, que avança lentament a mercè dels vents, ara del nord ara del sud, i a vegades també de les tempestes.

“No corris que t’aprimaràs”, deia la senyora Trini, des de la porta de casa, en la llarga postguerra, al nen que corria pel carrer jugant amb la colla, pensant que no li convenia aprimar-se perquè estar ben grassonet era senyal de bona salut.  Ara, en aquell mateix poble tranquil, ja no hi ha colla, i al passatge solitari hi ha escrit “Prohibit aparcar cotxes i jugar a pilota”, i la Carla, la néta de la senyora Trini li diu a la seva filla “fes esport, mou-te”, preocupada perquè la noia es passa tot el temps lliure davant de l’ordinador, i perilla el seu tipet.

El mateix passa i ha passat amb el treball de recuperació d’estiu, de fet relacionat amb el valor educatiu de les vacances, quan l’acció educativa recau principalment sobre la família:  de deixar pràcticament sense vacances la meitat de l’alumnat, a qui sempre quedava alguna assignatura, s’ha passat, per analogia amb les vacances dels adults, a interrompre totalment l’estudi, “per recuperar les piles quan torni a començar el curs”.

Potser el treball d’estudi durant les vacances no és el més desitjable, i de segur no ho seria si l’alumnat no estigués desvagat mentre els pares encara treballen i dediqués una part important del temps a la lectura, que és el millor mètode per aprendre expressar-se correctament. Però com que no és així, com que no fer res és una mala escola, el treball de vacances i la possibilitat de la recuperació de setembre és, en el pitjor dels casos, un mal menor, i en la majoria, una bona manera d’aprofitar el temps. Fins que tots plegats no ens adonem del valor educatiu del temps de vacances, i prenguem mesures perquè tot l’alumnat disposi d’oportunitats d’omplir el teu lliure amb l’esport i la lectura, i els pares puguin dedicar als fills el temps que es mereixen.