Confiteor
Com un plat de cireres color de vi negre collides en el punt just de maduració un matí de juny, quan
les nits encara són fredes, així hem assaborit i ens hem empassat amb plaer les
mil pàgines de la darrera novel·la de Jaume Cabré. Ho diem perquè es veritat,
però ho diem també amb una íntima satisfacció perquè el seu èxit el sentim com
una mica nostre: l’autor és col·legiat, i ha volgut col·laborar amb la
institució que ens aglutina sempre que li hem demanat. Jaume Cabré és de casa.
Davant d’un obra de la complexitat, de l’ambició i de la llargada de Jo confesso, hi ha qui pot quedar
perplex i no ser prou conscient que es troba davant d’una obra mestra. Estem
segurs que a un bon lector això no li pot passar, però malauradament hi ha qui
pretén opinar després de lectures en diagonal, espigolant, ara aquí, ara allà
algun fragment. Només poden ser lectors d’aquesta mena els que han escrit ressenyes
que pretenen resumir l’obra com “un repàs a la història d’Europa des de l’època
medieval fins a l’actualitat”. També ho
és, és clar, però no és això el que en fa una obra mestra, sinó la
complicadíssima estructura que aplega una munió d’històries ben lligades, i que
s’aguanta perfectament. Com una catedral, ha dit algú en una imatge molt
encertada.
La dosi necessària d’humor, d’intriga, d’ironia crítica, de fer pensar el
lector, de posar-lo a prova amb els canvis sovintejats d’època i de personatges
que es transfiguren –i no una sola vegada, sinó moltes i de manera repetida–,
són elements cabdals de la novel·la, que, també cal dir-ho, exigeix un petit
esforç, que no és pas, ni de bon tros, insuperable per al lector intel·ligent. Jaume
Cabré aconsegueix, a més, emocionar-nos. Després de colpir-nos, a Les veus del Pamano, amb el personatge del Ventureta, semblava
impossible que aconseguís anar més enllà, però se n’ha sortit una vegada més amb
la història de la Clara Voltes-Epstein, que ens en deixa mig enamorats i a punt
de llàgrima. I no voldríem, amb aquesta referència, reduir tampoc el llibre a
la història de la Clara Voltes-Epstein, de la mateixa manera que els lectors de
Les veus de Pamano saben que no es
pot reduir aquella novel·la a la història del desventurat Ventureta. Seria més
exacte, si de cas, resumir-la com una història vertebrada entorn d’un violí, un
storioni. O potser entorn d’un quadre
de Modest Urgell que representa l’església de Santa Maria de Gerri il·luminada
pel sol de la tarda que s’hi projecta des de la banda de Trespui. Però, tant en
un cas com en l’altre, dient això seríem molt parcials i faríem una reducció
absolutament injusta d’aquest monument
de llibre.
Després de l’Ombra de l’eunuc,
semblava impossible que Cabré es pogués superar a si mateix. Però ho va
aconseguir amb Les veus del Pamano,
que al seu torn ha estat superat per Jo
confesso. En acabar-lo no vam poder si no esclatar en una aplaudiment
inacabable, i més inacabable justament perquè no hi havia perill que ens fessin
mal les mans, perquè l’aplaudiment era virtual i només tenia lloc al nostre
interior. Potser és per això que aquest aplaudiment encara dura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada