El Blog del Col·legi de Llicenciats

Es veia a venir 

Es veia a venir. Després de dies i dies de sentir la cantarella que les autonomies tenien la culpa del desgavell en què  es troben les finances públiques de l’Estat, ha arribat la clatellada: cal reduir dràsticament, diuen, la despesa en sanitat i educació, que justament són competències traspassades a les comunitats autònomes. L’estat decideix un retallada de tants i tants milions, traspassa el problema a les comunitats i després se’n renta les mans. Molt bonic i molt fàcil.

Però no és ben bé així, dirà algun càndid. L’Estat ha donat idees de com fer-ho. És cert que les ha donat, però les seves receptes són el paradigma d’allò que no s’hauria de fer mai, i no s’hauria de fer perquè és indefensable, injust, regressiu i contraproduent. Si hi ha menys diners, es podria arribar a entendre una reducció temporal de les remuneracions del personal docent, si la reducció afectés de manera equitativa totes les remuneracions de tot el personal de tota l’administració. Cosa que no és el cas, perquè, pel que sembla, alguns són més iguals que d’altres, i hi ha qui encara no s’ha assabentat de la que està caient.

Si la situació és d’emergència, fins i tot es podria arribar a entendre que es demanés al professorat una major dedicació horària lectiva. Però el que no es pot fer de cap manera és que, amb l’excusa de la manca de diners, s’amuntegui l’alumnat i se l’aboqui al fracàs escolar. Alguns dels “suggeriments” del Ministeri en aquest sentit fan posar el pèls de punta.

Tot i que al Col·legi tenim clar que no ens hem de posar en el camp laboral, que no ens correspon, trobaríem lògic que les organitzacions sindicals s’oposessin també a una major càrrega horària lectiva. I ho entendríem perquè des de sempre els docents no han deixat mai la feina al lloc de treball quan s’acaba la jornada laboral, sinó que per responsabilitat professional s’han endut la “feina a casa”, sigui perquè el compliment dels terminis d’avaluació i preparació de classes ho exigeixen, sigui perquè el docent no deixa mai de ser-ho, i continua formant-se i preparant les classes fins i tot quan és festa o està de vacances. És  molt injust  que hi hagi tanta gent que confon les hores de classe a l’aula amb la jornada laboral, i no s’adoni que això és tan equivocat com pensar que el futbolista només treballa els 90 minuts setmanals del partit, o l’actor les dues hores diàries de la representació teatral.

El més trist de tot aquest tema és, com hem dit, que l’Estat es vol rentar les mans del problema i talla dràsticament el flux de diners cap a les comunitats autònomes, cosa que previsiblement obligarà el nostre Govern a fer això que eufemísticament en diuen “ajustos” i que entraran en contradicció amb les premisses que hem apuntat més amunt. Aquest problema és molt més acusat en el cas de Catalunya, que arrossega des de l’inici de l’autonomia una insuficiència financera que és absolutament injusta, i que com a Col·legi de Catalunya tenim l’obligació de denunciar.

Cal no oblidar que l’any 1981, quan es van fer els traspassos d’educació, l’escola pública, com la sanitat pública, tenia al nostre país unes dimensions inferiors que a la resta d’Espanya, perquè aquí, si més no a les ciutats mitjanes i grans, qui mínimament podia es pagava una mútua i una escola privada.I les dotacions econòmiques inicials es van calcular d’acord amb el cost efectiu del servei en el moment del traspàs, que aleshores era molt petit. Molt aviat l’escola pública va començar a créixer per dues raons: primer perquè la Generalitat la va catalanitzar i en va elevar el nivell, i segon perquè el cost de l’ensenyament privat es va convertir en prohibitiu quan les escoles religioses van haver de contractar professorat seglar. Aleshores, com que a la Generalitat de diners no li’n van venir pas més, va iniciar un procés d’endeutament, que amb tants pocs anys d’existència, ha originat una bola immensa. Més endavant, amb els concerts de la privada, la injustícia es va pal·liar una mica, però encara continua.

Mai no es publica el cost per habitant de l’educació a Catalunya. I no es publica perquè el que rep Catalunya per càpita és escandalosament baix per les raons que hem esmentat abans i també perquè el pes de la concertada és més elevat, i també perquè hi ha un segment no negligible d’escoles privades sense subvenció, malgrat que els seus usuaris també han pagat impostos com tothom. Si tant s’omplen la boca els centralistes de la igualtat dels espanyols, que l’Estat atribueixi a cada comunitat autònoma la mateixa quantitat per habitant. I després, si a alguna com unitat autònoma no li surten els números, que l’Estat miri cap a una altra banda.  Però ara no. Ara la situació és insostenible, i no es pot permetre que l’administració catalana imposi noves retallades mentre no s’aconsegueix que l’Estat solucioni aquesta flagrant desigualtat de tractament.

El professorat es troba enmig d’aquest  joc sinistre i tenim tots els números per rebre per totes bandes. No podem fer grans coses per escapolir-nos i evitar que ens toqui el rebre, però si més no,  hem de procurar no perdre la dignitat ni permetre que ens facin combregar amb rodes de molí. ¿Encara es pot estalviar una mica en ensenyament? Ho dubtem, però si encara hi hagués algú que es passés de llest i tingués alguna canongia, millor suprimir-la, perquè no es pugui usar per refregar-nos-ho per la cara i per desacreditar la nostra professió.

El problema amb què es troba la nostra administració, si es veu obligada a reduir la despesa, no és fàcil. Ens trobarà al seu costat en la defensa d’un tracte fiscal just a Catalunya que eviti la temptació de retallar encara més  el pressupost destinat a l’educació. Però ens trobarà al davant si claudica davant les exigències de l’Estat i, amb el pretext de la manca de diners, intenta atemptar contra la qualitat del nostre sistema educatiu, que ja no pot deteriorar-se més.