L'Escola d’Estiu de Secundària del Col·legi arriba enguany a la
seva quarantena edició i hi arriba després d’una trajectòria positiva de molts
anys. Potser justament perquè l’aniversari s’escau en el context de la mal
anomenada “austeritat” –l’austeritat sempre és autoimposada i l’asfixia
econòmica que patim no ho és, d’autoimposada-, és un bon moment per fer una
profunda reflexió sobre la continuïtat d’una iniciativa com aquesta, que s’ha
demostrat tan fructífera durant tants anys, i que a tots els docents ens omple
d’orgull i d’una autoestima més que justificades.
No tenim el propòsit de fer ara un resum històric d’aquesta
institució pedagògica catalana, perquè seria massa prolix i perquè seria
impossible fer-ho millor de com ho va fer l’antic degà de Col·legi, Salvador
Carrasco, en el magnífic escrit titulat L’Escola d’Estiu, una història entre la
tradició i la innovació.
Si llegim atentament l’article esmentat, podem fàcilment
extreure’n les raons que expliquen el fenomen de què parlàvem de la pervivència
de les Escoles d’Estiu a Catalunya. Creades el 1914 per la Mancomunitat,
desapareixen el 1923 amb la dictadura de Primo de Rivera, es reprenen de 1930 a
1935 impulsades per la Generalitat
republicana, desapareixen novament durant la guerra i la postguerra i no
es reprenen en la clandestinitat fins al 1966 organitzades per Rosa Sensat, i
el 1974, com hem dit abans, comença la de Batxillerat, que organitza des
d’aleshores el Col·legi, i que enguany arriba a l’edició número 40. Aquestes
fites històriques que acabem de recordar indiquen clarament una cosa: que la
història de les Escoles d’Estiu és una història de clandestinitat,
semiclandestinitat i en el millor dels casos, de resistència i voluntarisme. No
és fins a la restauració de la Generalitat, el 1980, que són plenament
reconegudes, promogudes i subvencionades per l’Administració.
Per entendre el context en què succeeix tot això, no sempre es té
prou en compte que fins a l’Estatut de 1979 l’educació no va ser una
competència traspassada. Els recels que el traspàs aixecava a l’Estat van fer
impossible incloure’l a l’Estatut del 32, que en canvi, i curiosament, sí que
reconeixia la competència de la Generalitat sobre tots els cossos policials,
inclosa la guàrdia civil. Aquesta manca de competències sobre educació es va
intentar suplir amb les Escoles d’Estiu, mitjançant les quals la Mancomunitat i
la Generalitat fomentaven les iniciatives sorgides del propi professorat i
d’aquesta manera incidien en la millora i la catalanització de l’Escola amb
resultats extraordinàriament brillants en comparació amb la migradesa dels
mitjans.
Arribats a la Generalitat restaurada amb competències en educació,
algú potser va arribar a pensar que sense els condicionants resistencialistes
de fins aleshores, les Escoles d’Estiu no eren necessàries, i s’esllanguirien
soles. No va ser així, al contrari: el suport econòmic i polític que van rebre
des d’aleshores van fer que la iniciativa gaudís d’una gran vitalitat. No va
ser fins l’edició de l’any passat, quan les tisores van haver d’usar-se a fons
per reduir-ne dràsticament el finançament, que van patir una forta sotragada.
Ha calgut reformular-les i adaptar-les a aquesta nova situació, talment com si
tornéssim als orígens i a la clandestinitat, una situació que ens sembla si més
no insòlita, ja que, malgrat les dificultats, ara Catalunya no està com el
1914, el 1930, el 1966 o el 1974.
Tenim el ple convenciment que en les circumstàncies actuals, en
què l’escola es veu subjecta a un doble assetjament, tant pel que fa a la
llengua com pel que fa a la qualitat –que es podria ressentir a causa de les
retallades malgrat l’esforç dels docents–, les Escoles d’Estiu són més
necessàries que mai, i seria un gran fracàs col·lectiu que desapareguessin. Els
docents continuarem posant-hi la feina, i l’entusiasme, i el voluntarisme de
sempre. Però cal reclamar a la nostra Administració que, tot i les dificultats
que tots sabem que té, i que entenem, no es desentengui d’aquesta iniciativa
formativa i hi presti tot el suport polític i econòmic que necessita. Tal com
premonitòriament ho va fer el President de la Generalitat Jordi Pujol el 27 de
juny de 1980, presidint l’acte inaugural de l’Escola d’Estiu d’aquell any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada