dilluns, 16 de desembre del 2013

No trepitgeu l’educació


La recent publicació de l’Informe PISA ha tornat a esvalotar els ambients polítics i mediàtics de tal manera que hom podria arribar a sospitar que, si les proves de dos dels indicadors que s’han avaluat en aquests estudis, la comprensió lectora i la capacitat d’entendre dades matemàtiques, les fessin passar al col·lectiu adult, potser ens enduríem la sorpresa que el país encara quedaria pitjor classificat que ara que els subjectes avaluats són els nostres nois i les nostres noies. Ens va fer pensar seriosament en això l’anècdota inefable d’una autoritat educativa d’una comunitat autònoma que es referia a aquest estudi com a informe Trepitja. Potser és una relliscada a causa del traductor automàtic, però...

Aquests dies hem sentit o llegit una pila de despropòsits arran d’aquest informe. Tots tenen una cosa en comú: els que els emeten gairebé sempre pontifiquen d’oïda, i no solament no s’han llegit l’informe, sinó que ni tan sols s’han mirat el resum de conclusions. Fer una antologia de totes aquestes “perles” seria massa llarg, de manera que ens limitarem a assenyalar-ne només algunes.

La primera: els opinadors de qui parlem sembla que no són prou conscients que ens trobem davant d’una estadística, i que l’hem de saber interpretar correctament. En aquest cas, com que s’està avaluant a tota la població, el resultat no pot ser mai l’excel·lència: és per això que les mitjanes es mouen al voltant dels 500 punts, que equivalen al 5 del nostre sistema habitual de notes, i que són el punt mitjà del recorregut possible, que va de 0 i 1.000. Això, és clar, si la mostra està ben feta, i la presa de dades és correcta, cosa de la qual en principi no cal dubtar pel rigor amb què es fan els estudis de l’OCDE, però no és cap impertinència usar aquest condicional per una elemental cautela davant la pressió a què estan sotmeses les autoritats educatives dels països concrets, que podrien estar temptats de recórrer a tècniques de maquillatge per evitar els retrets polítics o, fins i tot, per penjar-se medalles.

Dit això, mirem atentament aquesta estadística. Si un país treu 502 punts pot estar, en el rànquing, força llocs per sobre del que en treu 496, però una diferencia com aquesta, exactament del 0,6 % sobre els 1000 punts possibles, podria ser deguda –encara que això no vol dir que ho sigui– simplement a un error en les presa de dades. Evidentment, treure un 502 és millor en principi que no pas treure un 496, però prenguem-nos una til·la abans de treure gaire conclusions. És clar que, si un país treu un 350, ja no hi ha possibilitat de fer consideracions sobre el marge d’error, però aquest no és el cas de Catalunya ni el de l’Estat espanyol.

Algú ha dit, –i potser no ho ha repetit per por que no l’acusin de buscar excuses de mal pagador– que la immigració pot alterar substantivament aquestes dades. Doncs és cert. I no pas perquè els immigrant tinguin una capacitat més baixa, és clar, sinó perquè les dificultats lingüístiques que tenen d’entrada poden afectar la comprensió lectora d’un text, i també és clar, d’un enunciat d’un problema. Que una comunitat autònoma tingui un 20 % d’immigració i que una altra en tingui un 5% pot alterar en més del 0,6 % abans indicat el resultat global. Que en una comunitat determinada el percentatge d’immigrants hispanoamericans sigui més alta o més baixa pot afectar també el resultat global, ja que les dificultats lingüístiques d’aquests estudiants són molt inferiors a les dels africans o asiàtics.
Un altre element que pot condicionar els resultats són les desigualtats econòmiques, o més exactament, l’existència d’un percentatge més elevat de llars desafavorides, on els alumnes no troben cap suport al treball de l’escola, sinó al contrari. Això també fa baixar les mitjanes, que són això,  una mitjana, com ho pot ser la renda per càpita, que no és un indicatiu fidedigne de l’ingrés mitjà de la població si la desviació típica és molt gran.

Com que ja hem dit que no podem fer un recull de les afirmacions peregrines que han ocupat els titulars aquests dies, en citarem només una altra d’especialment “divertida”. Algú ha descobert de sobte, i ho ha posat en un gran titular, que només un 30% dels professors de matemàtiques són matemàtics. Ja tenim, doncs “el culpable” de la insuficiència de la nota de matemàtiques. Qui ha fet aquesta afirmació no diu, perquè no ho sap o no ho vol dir, que la immensa majoria dels no-matemàtics que fan classe de matemàtiques són físics o enginyers, que tenen tanta capacitat per fer bé aquestes classes com un matemàtic. El percentatge de professorat que fa matemàtiques i que, suposadament, no té la suficient capacitat per fer-ho és ínfim, i en qualsevol cas no és superior al que es pugui donar en altres matèries.
Hi ha una cosa que ningú no ha dit, però que sura a l’ambient i que és una amenaça latent, que té relació amb la cautela de què parlàvem en un paràgraf de més amunt. La temptació de convertir en una prioritat “només” pujar punts en el rànquing. La prioritat no ha de ser aquesta; ha de ser millorar l’educació, i com a conseqüència d’aquesta millora ja pujarem llocs en el rànquing. Fer trampes en el solitari pot servir als interessos dels polítics, però seria un mal negoci per al país.

Amb aquestes observacions creiem que queda prou clara la nostra posició: l’esverament ara no toca, i està fora de lloc. Ara bé, ¿això vol dir que ens hem de quedar amb els braços plegats i acceptar la fatalitat? Evidentment que no. Alguna veu assenyada ha dit que cal seleccionar els millors per a la docència. Totalment d’acord. El Col·legi s’ha cansat de dir-ho. Comencem per aquí. Sent conscients que són moltes, i difícils, i de tota mena, les inèrcies que s’hauran de modificar. I que algunes, a més, no depenen solament del Departament o del Ministeri, sinó d’una acció global de govern. Serà un camí difícil, llarg, i políticament poc agraït. Però és el primer i el més important. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada