La història es repeteix

Aquest matí el redactor d’aquesta nota anava en cotxe per un itinerari no habitual. Mira un instant el rètol indicador i immediatament sent darrere seu un clàxon estrident que el renya. Conclusió, cal saber el camí, i no s’han de llegir els senyals, i els indicadors són només uns adorns sumptuaris sense els quals les carreteres no serien carreteres. A continuació el redactor entra en una botiga, i mentre espera que l’atenguin, escolta de manera indiscreta  el venedor que li diu al client que dins de la capsa del producte hi trobarà el manual de funcionament, i que també el pot consultar a internet. El client no en fa cap cas i pregunta: digui’m com s’engega i com va. Conclusió: no cal llegir el manual, i el manual és com el prospecte dels medicaments, un ingredient que cal incloure-hi per llei, però que no serveix per a res. I una conclusió encara més trista: ¿potser no cal aprendre a llegir?

Amb profund pesar constatem que l’estadística que hi ha al currículum sembla anar pel mateix camí de convertir-se en una entelèquia prescindible, com la lectoescriptura. S’acaba de publicar la Evaluación general de diagnóstico 2010 de segon curs de l’ESO, un rigorós estudi de gairebé tres-centes pàgines, que conté quasi tots els elements necessaris per fer-ne una lectura profitosa. Molts s’han afanyat a llençar-lo a la paperera sense llegir-lo, i tot seguit han consultat la premsa per fer-se’n una vaga idea, i ja hi ha hagut l’intent de receptar la medecina de sempre: cal augmentar les hores de la matèria tal. Una part de la premsa de seguida ha dit, per variar, que anem molt malament, i que tenir en compte la presència d’immigrants a les aules de Catalunya no és  res més que excuses de mal pagador.

A veure: que Catalunya no hi ha sortit amb la nota que voldríem, perquè, com el Barça, volem ser sempre els primers, és evident. Però compte amb les lectures precipitades, perquè en traurem conclusions equivocades i no aplicarem la medecina que cal per entrar a la Champions. A segon d’ESO el càlcul numèric només té una ponderació del vint per cent en la qualificació de matemàtiques, i hi intervenen altres aspectes de raonament que requereixen una bona competència lingüística per entendre què et demanen a l’enunciat. Tal com vam indicar en el comentari La insuportable lleugeresa de les estadístiques, hi ha una correlació clara entre percentatge d’immigració i rendiment escolar, a causa d’un no prou bon coneixement de la llengua d’acollida. Segons l’estudi acabat de publicar, Catalunya, amb el 17,7 % de població immigrant a les escoles (la segona del rànquing), només és superada per les Balears, amb un 18,6 per cent.

Si només es tractés de fer una comparació entre centres públics i privats, com vam intentar fer en la nota abans esmentada, n’hi hauria prou amb la dada que dóna l’estudi. Però per comparar comunitats, cal un detall més: quina és la composició de la immigració, i el seu nivell econòmic. Molt probablement, si excloguéssim el percentatge d’alumnes hispanoamericans, que en general tenen una bona competència lingüística en castellà, i els europeus, que en general tenen un nivell socioeconòmic alt, Catalunya passaria al primer lloc del rànquing d’immigració.

No diem això per buscar excuses de mal pagador, com diu part de la premsa. Ho diem perquè cal entendre el fenomen i buscar-hi la solució correcta. I aquesta passa, molt probablement,  per prendre mesures per millorar la competència lingüística dels nouvinguts i no per augmentar les hores ara d’aquesta matèria, i demà passat d’una altra, cosa que, d’altra banda, genera una espiral gremialista entre els professors de cada matèria que el Col·legi sempre ha intentat evitar.

En defensa de la Institució de les Lletres Catalanes

Quan l’any 1987 era reconeguda per llei del Parlament de Catalunya la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) com una entitat autònoma del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, vam ser molts els qui vam considerar just l’assoliment d’aquest rang jurídic en reconeixement de l’esforçada tasca que cinquanta anys enrere en moments difícils de la nostra història cultural i política, en plena guerra civil, la Institució va saber dur a terme de forma esforçada i solidària.

Era just pensar que a partir d’aquesta refundació i en un context polític més favorable la Institució treballaria en l’enaltiment integral de la literatura catalana, en el seu coneixement, la seva promoció, la seva difusió, en la contribució al coneixement dels escriptors en llengua catalana, en favor del seu prestigi social, etc. Així ha estat realment i en escreix.

Ara, l’avantprojecte de llei de “simplificació i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica” anuncia, entre altres mesures, la possible supressió de la ILC.

Aquesta proposta, que s’inscriu en un intent de racionalització de la despesa pública, ha desvetllat per les seves conseqüències una comprensible inquietud i una resposta contundent de part del sector afectat i de l’opinió pública en general.

Així doncs, el Col·legi, entitat que compta entre els seus col·legiats no solament amb nombrosos escriptors sinó també amb molts usuaris dels serveis de la ILC, és de l’opinió que, sense menystenir les raons d’ordre econòmic que es puguin adduir de part de la Generalitat, cal reconsiderar curosament la situació i evitar no solament la desaparició de la ILC, sinó també el seu afebliment o la pèrdua de cap de les seves funcions i serveis. Hi ha en joc no tan sols la legítima reivindicació de la seva continuïtat, sinó també el reconeixement, el sosteniment i la projecció de la nostra literatura i dels seus autors.

És lícit esperar que una justa ponderació de la situació conduirà necessàriament a un resultat satisfactori i que no haurem de lamentar pèrdues irreparables, entre d’altres, una part de la nostra irrenunciable i ja prou minvada autoestima.

La insuportable lleugeresa de les estadístiques

Ara que l’escola ja ha superat la febrada de l’anomenada matemàtica moderna sense que els estralls en el prestigi social de la matèria siguin apreciables, ara que de moment no ha sortit encara cap il·luminat que digui que, com que hi ha les calculadores no cal aprendre les quatre regles, ara que el currículum de l’ensenyament bàsic de matemàtiques conté un mínim de formació estadística, resulta que la capacitat dels nous graduats en ESO per interpretar les estadístiques, i adquirir anticossos davant l’ús fraudulent i sofista que habitualment se’n fa, es pràcticament similar a la dels adults, que no van gaudir a l’escola d’aquesta formació estadística.


Aquest preàmbul, que per a la immensa majoria dels articles de premsa que contenen estadístiques és plenament justificat, afortunadament i curiosament és excessivament alarmista en el cas de la recent publicació dels resultats de l’avaluació dels alumnes de 6è de primària, publicats i avalats pel Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, que gaudeix d’un prestigi indiscutible i ben guanyat, i que són, no cal dir-ho, fiables i hom podria dir que, fins i tot, previsibles. El que ja no funciona tant bé, o no gaire, o més aviat poc, és la interpretació que en farà la societat, la qual sovint es forma una opinió sobre aquest i altres temes llegint només els titulars dels comentaris periodístics, en comptes de llegir i interpretar pel seu compte les dades.


Tal com hem dit, en aquest cas curiosament els gràfics i les dades, almenys en els mitjans periodístics que el Col·legi ha pogut consultar, no contenen errors. I la lletra menuda dels comentaris és prou solvent i didàctica perquè un lector atent pugui interpretar els resultats i les seves causes. Felicitem-nos-en. Ara bé: ¿inclou algun mitjà de premsa, paral·lelament amb les dades, un altre gràfic on s’indiqui el percentatge d’alumnat nouvingut en l’ensenyament públic, el concertat i el privat? No, i en canvi és un element imprescindible per entendre l’estadística, perquè el resultat de les proves i el percentatge d’immigració són variables que clarament no són independents, cosa que un estudiant de batxillerat que hagi après el que ha d’aprendre podria comprovar, i fins i tot calcular-ne el coeficient de correlació. Perquè, malauradament l’alumnat immigrant té de mitjana un nivell de coneixements inferior a l’autòcton, i el context familiar i social en què viu no l’afavoreix, i per tant el seu rendiment se’n ressent, cosa que no vol dir que tingui un nivell d’intel·ligència inferior, sinó que això passa perquè sovint cal escolaritzar l’alumnat on li correspon per edat, malgrat portar d’origen un bagatge de coneixements inferior al dels seus companys autòctons. Que la causa dels pitjors resultats de l’escola pública cal buscar-la aquí, ho reconeix implícitament la lletra menuda del comentari periodístic, i ho demostra el fet que, en matemàtiques, el resultat de l’escola pública, tot i ser dolent, no ho és tant com en llengua. No cal ser Sherlock Holmes per endevinar que el càlcul numèric no requereix un coneixement profund de la llengua d’acollida, i que aquesta és la causa d’aquests “millors”resultats en matemàtiques.

Tenint en compte això, ¿és correcte tancar els ulls a aquest factor, i fer un titular negatiu i pessimista en base al resultat global fred, que està “contaminat” per aquesta segona variable? I sense aportar, paral·lelament, una estadística del percentatge d’immigració a les diverses comunitats autònomes, ¿és correcte i significatiu comparar-ne els resultats, i posar-nos a entonar el mea culpa.

Quan arribi setembre...

En els temes d’educació, com en tots els altres temes de la vida, l’opinió pública, o si voleu l’opinió de les masses, es una barca a la deriva, que avança lentament a mercè dels vents, ara del nord ara del sud, i a vegades també de les tempestes.

“No corris que t’aprimaràs”, deia la senyora Trini, des de la porta de casa, en la llarga postguerra, al nen que corria pel carrer jugant amb la colla, pensant que no li convenia aprimar-se perquè estar ben grassonet era senyal de bona salut.  Ara, en aquell mateix poble tranquil, ja no hi ha colla, i al passatge solitari hi ha escrit “Prohibit aparcar cotxes i jugar a pilota”, i la Carla, la néta de la senyora Trini li diu a la seva filla “fes esport, mou-te”, preocupada perquè la noia es passa tot el temps lliure davant de l’ordinador, i perilla el seu tipet.

El mateix passa i ha passat amb el treball de recuperació d’estiu, de fet relacionat amb el valor educatiu de les vacances, quan l’acció educativa recau principalment sobre la família:  de deixar pràcticament sense vacances la meitat de l’alumnat, a qui sempre quedava alguna assignatura, s’ha passat, per analogia amb les vacances dels adults, a interrompre totalment l’estudi, “per recuperar les piles quan torni a començar el curs”.

Potser el treball d’estudi durant les vacances no és el més desitjable, i de segur no ho seria si l’alumnat no estigués desvagat mentre els pares encara treballen i dediqués una part important del temps a la lectura, que és el millor mètode per aprendre expressar-se correctament. Però com que no és així, com que no fer res és una mala escola, el treball de vacances i la possibilitat de la recuperació de setembre és, en el pitjor dels casos, un mal menor, i en la majoria, una bona manera d’aprofitar el temps. Fins que tots plegats no ens adonem del valor educatiu del temps de vacances, i prenguem mesures perquè tot l’alumnat disposi d’oportunitats d’omplir el teu lliure amb l’esport i la lectura, i els pares puguin dedicar als fills el temps que es mereixen.