dimecres, 7 de setembre de 2011

La verdadera immersió

Quan dues llengües cohabiten en un mateix espai, i una d’elles és d’àmplia difusió mundial (castellà) i l’altra és normal (català) –tampoc hem de tenir tan poca autoestima que considerem la nostra llengua com a minoritària–, es crea un desequilibri, un pla inclinat que, si no hi ha una voluntat ferma de mantenir la llengua que està en desavantatge, el perill de substitució i posterior extinció és real.

Amb la recuperació de la Generalitat la nostra llengua es va consolidar amb dos puntals poderosos: la televisió i la immersió lingüística –i l’ordre en què els esmentem no és casual. Aquests dies el TSJC ha desenterrat la piqueta i ha començat l’enèsim intent d’enderrocament de l’edifici de la nostra llengua. No és bo donar idees als adversaris, però cal ser conscients que amb el textos legals a la mà, que inclouen el dret i el deure de saber el castellà però només el dret de saber el català, els nostres enemics tenen instruments que podrien portar el català a la desaparició de la vida pública. De moment cal pensar que no aniran tan enllà, però hem de ser conscients que si no s’aconsegueix que els textos legals reconeguin que saber el català –que és llengua oficial– sigui una obligació, tenim la teulada de vidre.

No siguem, però, tan pessimistes: la resposta pràcticament unànime de la societat davant l’atac a la immersió lingüística a l’escola tornarà a aturar el cop aquesta vegada. El nostre Col·legi, amb el seu pronunciament clar i contundent en defensa del model català d’immersió lingüística, hi ha aportat el seu granet de sorra, que unit a milers d’altres granets de sorra, i a una actitud clara i inequívoca del nostre govern en defensa de la llengua, faran que les coses tornin al lloc d’on no haurien d’haver sortit mai, i l’adversari, de moment, desarà la piqueta. Haurem parat el cop però no haurem guanyat la guerra, i no podem quedar-nos satisfets un cop el temporal hagi passat, perquè la immersió a l’escola és important, però encara ho és més la immersió que representa l’ús públic i la presència de la llengua en tots els àmbits. Aquí és on ens la juguem.

El que passa amb l’ensenyament de les llengües estrangeres –que, malgrat estar inclòs amb les hores setmanals de rigor al currículum, no aconsegueix, en general,  que els alumnes surtin de l’escola capaços de fer una telefonada en anglès– és una realitat que ens ha d’obrir els ulls i ens ha de fer humils i conscients de l’efecte limitat de l’acció de la nostra feina com a professors:  l’escola només és una part de l’aprenentatge de la llengua. La llengua s’aprèn de veritat fent una immersió en un ambient on tingui una presència important, i on el ciutadà és vegi impel·lit a fer-ne ús actiu. És aquí on ens la juguem. No és aquest el lloc de fer un repàs dels àmbits en què la llengua té una presència acceptable –un dels quals és l’escola– com a llengua vehicular i aquells en què suspenem per golejada, com el cinema. I és en aquests darrers on hem d’actuar. El missatge que en aquests moment vol donar el Col·legi és aquest: no n’hi ha prou de defensar amb ungles i dents la immersió lingüística. Cal continuar treballant en l’increment de la presència pública de la llengua, i la batalla actual, la de l’escola, que guanyarem, no ens n’ha de distreure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada