dijous, 6 d’octubre del 2011

Les tisores del timoner

L’economia i l’educació tenen molts elements en comú: en una i altra matèria tothom s’atreveix a pontificar, i tothom es pensa que té la fórmula màgica per resoldre els problemes del país. És cert que tots podem i tenim la obligació d’opinar sobre temes tan vitals per a la ciutadania com són aquests dos que esmentem, però de la mateixa manera que els docents demanem que no es jutgi a la lleugera la nostra feina i que les nostres opinions sobre l’ensenyament siguin considerades opinions d’un expert, des del Col·legi ens volem abstenir de participar en la gegantina tertúlia en què s’ha convertit tot el país, tertúlia on tothom té la suposada fórmula màgica per sortir de la crisi.

No podem ignorar tampoc que la desconfiança en alguns economistes, així com en alguns teòrics de l’educació, està a vegades justificada, perquè la ciutadania té la percepció que alguns economistes s’han dedicat a fer experiments temeraris amb els nostres diners, i a vegades amb el pa de cada de dia d’alguns que es queden sense feina per culpa d’aquests experiments, de la mateixa manera que alguns teòrics de l’educació han fet a vegades un mal, no per més imperceptible menys irreparable, a promocions senceres d’estudiants amb segons quines teories insensates.

Fidels a aquestes premisses, direm algunes coses que creiem que tenim l’obligació de dir: és evident que el vaixell de la nostra economia està enmig d’una tempesta que els ciutadans d’aquest país no hem provocat, i sabem que la nau està en perill d’anar-se’n al fons. Al principi de la tempesta els afectats eren només els pobres que anaven a coberta, molts dels quals han estat engolits per la tempesta. Mentre això passava, alguns passatgers de primera, ben calentets a les seves àmplies cabines, pensaven que la cosa no anava amb ells. No sé si a hores d’ara ja s’han adonat que la nau pot acabar com el Titànic, però la qüestió és que ja ens han començat a exigir que tothom alleugereixi pes i llanci al mar una part de les seves pertinences.

Com sempre passa en aquests casos, arribats a aquest punt vénen les raons i les disputes: per què he de llençar al mar la meva petita maleta, diu el passatger de tercera, si el passatger de primera no llença la seva maletassa? I per què hi ha passatgers de primera que es passen de llestos i tenen amagades a la cabina una pila de maletasses que no ensenyen, i que pretenen salvar? Però mentrestant el vaixell s’enfonsa, i mentre s’estan revisant les cabines de primera, cal llançar la maleteta, sense esperar que es desemmascarin els que es passen de llestos, entre altres coses perquè els passatgers de tercera són molts i els de primera, els de la pila de maletasses, són pocs, i la suma de les moltes maletetes és superior a la suma de les poques maletasses, i cal evitar de totes totes que el vaixell s’enfonsi.

El docents som els de les maletetes. Hem estat solidaris i hem llançat al mar una part del sou amb la reducció que se’ns va practicar l’any passat, i hem acceptat augmentar en una hora la nostra presència a l’aula, cosa que representa molts milers d’hores i un estalvi molt gran per a l’administració. Estem, doncs, carregats de raó i creiem que estem en condicions d’exigir al capità del timó –i mai tan ben dit perquè ens consta que el capità té un timó a la paret del seu despatx– que faci bé la seva feina, que escolti a tothom, que intenti salvar la nau i que procuri aixecar l’ànim de la ciutadania, que fa molta falta.

I tenim també autoritat moral per demanar una altra cosa. Sabem que en una comunitat autònoma governada pel partit que tothom anuncia com a vencedor de les properes eleccions, el sacrifici exigit al docents ha estat no d’una hora, sinó de dues. Volem expressar la nostra preocupació perquè, si l’esmentat partit guanya, no tingui la temptació d’estendre la retallada que s’ha fet en aquella comunitat a totes les comunitats de l’Estat. Volem dir al capità timoner que nosaltres ja hem llençat la nostra maleteta, i que seria molt injust que arribés un dia que ens diguessin que hem de llençar l’altra que ens queda, i més quan sabem que encara hi ha moltes maletasses amagades a les cabines de primera. Creiem que tenim autoritat moral per demanar al capità timoner que faci tot el possible perquè això no ens passi. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada