dijous, 17 de novembre de 2011

Oposicions: la mateixa pedra

A les noves generacions d’estudiants segur que els costa d’imaginar que fa quatre dies, posem-hi l’any dels Jocs Olímpics, la gent d’aquest país no tenia mòbil. De manera semblant, a aquests joves estudiants també segurament els costa d’imaginar que fins ben entrats als anys seixanta del segle passat aquí només estudiaven quatre gats. I quan diem “estudiaven” no ens referim solament a la universitat: parlem també del batxillerat.

Quan, doncs, a finals del franquisme va començar a créixer el nombre d’estudiants als instituts, de seguida van començar a faltar professors. I sigui perquè la màquina administrativa era molt lenta, o sigui perquè el govern d’aleshores volia estalviar –aleshores la diferència entre el sou d’un catedràtic el d’un no numerari era important–, les oposicions es van continuar fent amb comptagotes, com si res no passés, i en pocs anys els instituts es van omplir de tants professors no numeraris que els que eren catedràtics o agregats van acabar sent una minoria dins dels claustres.

Aleshores es va produir el moviment dels penenes, que reivindicaven plaça fixa després de molts anys d’interinatge, una reivindicació evidentment justa i que va ser recolzada activament i eficaçment pel nostre Col·legi.

La reivindicació, dic, era justa, perquè els “profes” no eren culpables de la desídia i/o gasiveria de l’administració que havia permès aquella situació, però, encara que aleshores ningú no ho va dir en veu alta, allò va ser, per dir-ho suaument, només la menys dolenta de les solucions, perquè pel camí tots i totes ens vam “oblidar” de la necessària selecció dels millors, que la societat i la professió exigeix, i ningú va saber en quin revolt de la història s’havia “perdut” el principi de la igualtat dels ciutadans a l’hora d’accedir a un lloc de treball públic.

Expliquem aquesta història perquè tot sembla indicar que anem pel camí d’ensopegar amb la mateixa pedra. Amb l’excusa de la crisi, les oposicions gaudiran d’unes llargues vacances. Diuen que no ens les podem permetre.

Pensem que això en el millor dels casos és un error, i un error que portarà conseqüències nefastes durant molts anys. Vejam: la diferencia de sou entre un professor interí i un que acaba de guanyar les oposicions és actualment mínima o inexistent. L’estalvi, doncs, és irrellevant. Però el profe amb oposició té plaça fixa, diuen, i això pot ser un problema en cas de disminució de la població escolar. No fem riure. El percentatge de professorat interí en relació al fix a hores d’ara ja és excessiu si obeeix a la necessitat “d’amortir el cop” davant una hipotètica davallada de la “demanda”, que d’altra banda no hauria de sorprendre mai l’administració, que té prou mitjans per preveure-la.

Deixar-se endur per la fal·làcia, àmpliament admesa per l’opinió publica, que per estalviar no es poden convocar oposicions és el més fàcil, però és tan insensat com continuar la cursa d’endeutament públic que al final haurien d’acabar pagant els nostres fills. Si això darrer sembla que el govern ja ho ha entès, i fins i tot hi ha una àmplia majoria silenciosa que ho entén, ¿per què no s’actua també amb intel·ligència i coratge en el cas de les oposicions? ¿Per què volem tornar a ensopegar amb la mateixa pedra amb què vam ensopegar durant la transició?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada