dimarts, 20 de març de 2012

Contra els entossudits a no voler saber llengües


El desenllaç, aquests dies, de l’enèsima batalla de la guerra de la llengua, que de moment anem guanyant i que guanyarem, ens impulsa a fer algunes consideracions sobre aquest tema tan polèmic –principalment fora de Catalunya–, i a fer-ho malgrat  ser conscients que ens endinsem per terreny minat, i correm el perill que si algú treu de context alguna part de les nostres paraules, podria arribar a fer-nos dir el que no diem.

Abans que tot, com a professionals de la docència, hem de ser honestos, i hem de dir la veritat, i hem de fer-ho encara que avui dia la veritat no estigui gaire de moda: saber una llengua no s’aconsegueix només amb hores de classe. Sense voler menystenir el paper de la formació acadèmica, que també és necessària si es vol anar més enllà del coneixement del registre col·loquial d’una llengua, per adquirir-ne un domini satisfactori és imprescindible la immersió en un ambient on la llengua que es vol aprendre hi tingui una presència important. La prova d’això és que els catalanoparlants adquirim el domini del castellà gràcies a la immersió en un ambient on la seva presència és abassegadora, començant pel fet que a totes les cases dels catalanoparlants hi ha un personatge que parla majoritàriament en castellà, la televisió, i continuant, en el cas dels joves, pel fet que el castellà sol ser majoritari a molts patis d’escola.

Diguem-ho clarament: voler suprimir la immersió lingüística en català que fa trenta anys que es practica és pretendre que els infants pertanyents a famílies no catalanoparlants no tinguin oportunitat d’aprendre el català a l’edat escolar. Alguns d’ells, si tenen sort i troben feina, potser aleshores l’aprendran. D’altres, no. Suprimir la immersió lingüística equivaldria, doncs, a  perpetuar l’existència d’un coixí considerable de ciutadans que no sap el català, amb la finalitat que el dia de demà, aquests ciutadans puguin fer-se la víctima i puguin exigir, en qualsevol reunió, que es faci en la “lengua común” malgrat que el català sigui oficial. I si estan atenent el públic puguin dir, amb tota l’educació del món, això sí: “hábleme en castellano que no le entiendo”. D’aquí a l’arraconament de la llengua catalana  a l’àmbit familiar hi ha un pas, i d’allà a la desaparició de la llengua en una o dues generacions, a tot estirar, un altre.

No enganyen ningú, doncs, els que promouen aquestes demandes judicials. És ben clar el que volen, i no serveix de res polemitzar amb ells perquè cal ser conscients  que per molta raó que tinguem i per irrebatibles que siguin els nostres arguments, no convencerem pas aquells ens tenen posada la proa i volen anorrear la nostra llengua. I encara convencerem menys els ciutadans de la resta d’Espanya, a qui només els arriben els missatges dels que diuen que “el castellà es perseguit  a Catalunya”. No poden, doncs, pensar d’una altra manera, perquè tota la informació que reben va en la mateixa direcció, i s’empassen, sovint de bona fe, la desinformació que els serveixen els mitjans. Voldríem adreçar-nos només als nostres conciutadans,  als que parlen en català i als que parlen en castellà, la majoria dels quals estimen el nostre país i la nostra llengua mil·lenària i volen que els seus fills l’aprenguin. I pensen així perquè, per sort al nostre país, no hi ha dues comunitats enfrontades  sinó que estem barrejats i ben barrejats, i per tant ben informats, perquè la informació arriba amb fluïdesa a tots els racons. Tots ells saben també que el castellà és una de les llengües més importants del món, a més de ser cooficial a Catalunya, i també volen que els seus fills la sàpiguen. És cert que de la mateixa manera que ha una minoria que no vol que els seus fills sàpiguen català,  també hi ha una minoria que pensa que com a país les coses ens anirien millor si els nostres fills no sabessin el castellà. L’un i l’altre extremisme són un error, que seria bo que poguéssim reduir cada vegada més a una dimensió residual.

És tan fora de lloc entossudir-se a posar pals a la roda al coneixement del català, com fer-ho al coneixement del castellà. Hem d’evitar que ens passi  com a aquell castellà, promès amb una noia de parla anglesa, que li prohibia a la xicota dir ni una sola paraula en anglès quan estaven junts, per por que aquell “mal” costum persistís quan tinguessin fills, i al final resultés que els fills sortissin parlant en anglès. Aquell personatge, segurament benintencionat, es va trobar després havent d’enviar els fills a Anglaterra durant un parell de cursos per suplir la mancança que la seva tossuderia havia ocasionat, i la broma li va costar un ull de la cara. Si per tal d’evitar situacions com aquestes cal que, en un lloc on la presència del castellà és petita i on el català és la llengua del pati, es facin algunes matèries en castellà, com se’n fan en anglès, es fan, i no per això s’ensorrarà el món ni  perillarà la immersió en català, que tan bons resultats ha donat.

Des de la fermesa i des les idees clares, no podem perdre el temps polemitzant amb els que, tot fent-se les víctimes, volen la desaparició de la nostra llengua. Preocupem-nos més aviat de com es pot aconseguir que els nostres alumnes sàpiguen, a més del català i el castellà, l’anglès, ara indispensable per anar pel món, i el francès, la llengua dels altres nostres veïns, i de molts catalans de l’anomenada Catalunya nord. I estiguem contents de tenir una llengua emparentada i, per tant, relativament semblant  i propera a les nostres dues grans veïnes, el castellà i el francès, dues llengües que estan entre les més difoses de món, i  només són superades per l’anglès, la nova llengua de l’imperi. També amb ella, per cert, el català té una retirada notable, que no tenim, per exemple, amb el xinès o l’àrab. Si se’ns permet la broma, tenia força raó aquell català que en veure els avisos “no entry”, “no trespassing”, “no smoking” deia que l’anglès s’entenia  a simple vista: “no entri, no traspassi, no es moqui”. Malauradament ara tots els joves riuen d’aquesta broma i en canvi no ho fan quan algú diu allò de “a revoire, que deia en Voltaire, un dia de boira, de panxa enlaire”, perquè els nostres joves ja no saben que vol dir “au revoire”, ni com es pronuncia, ni tan sols qui  era Voltaire.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada