dimarts, 8 de maig de 2012



Confiteor


Com un plat de cireres color de vi negre collides en el  punt just de maduració un matí de juny, quan les nits encara són fredes, així hem assaborit i ens hem empassat amb plaer les mil pàgines de la darrera novel·la de Jaume Cabré. Ho diem perquè es veritat, però ho diem també amb una íntima satisfacció perquè el seu èxit el sentim com una mica nostre: l’autor és col·legiat, i ha volgut col·laborar amb la institució que ens aglutina sempre que li hem demanat. Jaume Cabré és de casa.

Davant d’un obra de la complexitat, de l’ambició i de la llargada de Jo confesso, hi ha qui pot quedar perplex i no ser prou conscient que es troba davant d’una obra mestra. Estem segurs que a un bon lector això no li pot passar, però malauradament hi ha qui pretén opinar després de lectures en diagonal, espigolant, ara aquí, ara allà algun fragment. Només poden ser lectors d’aquesta mena els que han escrit ressenyes que pretenen resumir l’obra com “un repàs a la història d’Europa des de l’època medieval fins  a l’actualitat”. També ho és, és clar, però no és això el que en fa una obra mestra, sinó la complicadíssima estructura que aplega una munió d’històries ben lligades, i que s’aguanta perfectament. Com una catedral, ha dit algú en una imatge molt encertada.

La dosi necessària d’humor, d’intriga, d’ironia crítica, de fer pensar el lector, de posar-lo a prova amb els canvis sovintejats d’època i de personatges que es transfiguren –i no una sola vegada, sinó moltes i de manera repetida–, són elements cabdals de la novel·la, que, també cal dir-ho, exigeix un petit esforç, que no és pas, ni de bon tros, insuperable per al lector intel·ligent. Jaume Cabré aconsegueix, a més, emocionar-nos. Després de colpir-nos, a Les veus del Pamano,  amb el personatge del Ventureta, semblava impossible que aconseguís anar més enllà, però se n’ha sortit una vegada més amb la història de la Clara Voltes-Epstein, que ens en deixa mig enamorats i a punt de llàgrima. I no voldríem, amb aquesta referència, reduir tampoc el llibre a la història de la Clara Voltes-Epstein, de la mateixa manera que els lectors de Les veus de Pamano saben que no es pot reduir aquella novel·la a la història del desventurat Ventureta. Seria més exacte, si de cas, resumir-la com una història vertebrada entorn d’un violí, un storioni. O potser entorn d’un quadre de Modest Urgell que representa l’església de Santa Maria de Gerri il·luminada pel sol de la tarda que s’hi projecta des de la banda de Trespui. Però, tant en un cas com en l’altre, dient això seríem molt parcials i faríem una reducció absolutament injusta d’aquest  monument de llibre.

Després de l’Ombra de l’eunuc, semblava impossible que Cabré es pogués superar a si mateix. Però ho va aconseguir amb Les veus del Pamano, que al seu torn ha estat superat per Jo confesso. En acabar-lo no vam poder si no esclatar en una aplaudiment inacabable, i més inacabable justament perquè no hi havia perill que ens fessin mal les mans, perquè l’aplaudiment era virtual i només tenia lloc al nostre interior. Potser és per això que aquest aplaudiment encara dura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada