divendres, 25 de maig de 2012

Ens rebaixen el sou i en diuen austeritat


L’evolució de la forma i del significat de les paraules –un fenomen, o més ben dit, dos fenòmens que tenen, és clar, un nom científic per denominar-los, del qual, ara parafrasejant Cervantes, no ens volem recordar– és inherent a les llengües i ha existit sempre. I ha estat més accentuat en les èpoques d’analfabetisme majoritari. Ara que la societat gaudeix d’un lleu vernís d’alfabetització, l’evolució s’ha alentit una mica, però continua de manera inexorable. ¿És bo o dolent? Ni una cosa ni l’altra: és. Els professors l’única cosa que podem fer és exercir de notaris de la realitat, prendre nota dels canvis i remarcar-los als nostres alumnes perquè en siguin conscients i usin les noves formes i significats segons el seu bon criteri, i no com uns lloros de repetició.

Ara bé, hi ha canvis que no semblen producte d’aquesta evolució natural, lliure, popular i incontrolada, i tot sembla indicar que certes paraules són posades en circulació amb una clara mala intenció per tal de manipular, a través del llenguatge, l’opinió pública. Sobre aquestes maniobres els mestres crec que sí que tenim l’obligació de dir-hi alguna cosa. És temerari, és clar, perquè en fer-ho estem ficant el dit a l’ull als que remenen les cireres, els quals, com que tenen el control dels mitjans, ho tenen molt fàcil per acusar el professorat de voler introduir la política a l’escola i voler adoctrinar l’alumnat.

Un exemple evident del que diem el tenim ara: ens rebaixen el sou i en diuen austeritat. ¿Austeritat? No. Si una persona, posem per cas, no arriba a final de mes i té dificultats per satisfer les seves necessitats més bàsiques, no direm que “és auster”. La paraula més correcta seria, si de cas, que “passa gana”. Auster és qui, malgrat tenir possibles, viu d’una manera modesta i acut cada dia de bon matí a treballar malgrat tenir al banc un bon racó, a vegades una quantitat fins i tot superior a molts d’aquests premis de la loteria que, segons la propaganda, haurien de ser suficients per llençar el despertador per la finestra i deixar de treballar.

Potser algú dirà que l’austeritat de què parlem no és la del treballador sinó la de l’administració, que ha decidit gastar menys, i per tant ser “austera”. Doncs no, tampoc.  És veritat que l’administració gasta menys, fins i tot en alguns casos ha suprimit els canapès, i alguns càrrecs polítics viatgen en turista, però encara paga, i ens paga, amb diners en part manllevats; per tant, gasta el que no té, estira més el braç que la màniga, ¿d’això se’n pot dir austeritat? L’administració hauria pogut ser austera de veritat uns anys enrere, quan la construcció anava a tota marxa, i les administracions tenien superàvit. Si aleshores haguessin suprimit els canapès, i s’ho haguessin pensat dues vegades abans d’inflar les plantilles, i no haguessin fet infraestructures de rendibilitat dubtosa, s’hauria pogut parlar d’austeritat, que és una restricció de la despesa feta de manera voluntària, com a mesura de precaució, i no pas si us plau per força, quan la caixa està buida.

A més d’“austeritat”, hi ha moltes més paraules dignes de ser denunciades per l’ús que se’n fa: “solidaritat”, “benestar social”  “antiavortista”... Totes cremen i és agosarat denunciar-ne el mal ús.  No ho farem, si més no de moment, perquè l’espai no ho permet, i també, no cal dir-ho, per una elemental prudència, i ens limitarem només a aquesta odiosa “austeritat” amb què volen adornar la disminució dels nostres ingressos. Podem entendre que no hi hagi prou diners i no es pugui pagar més, però no podem acceptar que d’aquest estalvi que han de fer, i que hem de fer, de manera obligada en diguin austeritat. I els mestres,  en la nostra tasca d’ajudar els alumnes a pensar pel seu compte i a descobrir els sofismes amb el quals se’ls vol entabanar, hem de denunciar aquest ús i hem de promoure el rebuig a utilitzar certes paraules de manera impròpia i enganyosa. Amb la prudència deguda, voldríem encoratjar tot el professorat a fer-ho, malgrat que no puguem evitar que els mitjans de comunicació  catalans, espanyols europeus i mundials continuïn fent mal ús d’aquestes paraules. Això no ho podem evitar. Però sí que podem evitar que ens engalipin.

2 comentaris: