dilluns, 16 de juliol de 2012

A Fraga en diuen "barrals"


Aquests darrers dies ens hem assabentat que el català ha augmentat, en un més, el nombre de sinònims amb què se’l pot anomenar. Malgrat que el castellà és manté encara en només dos, “castellano” i “español”, perquè encara a ningú se li ha acudit anomenar-lo “hondureño” o “càntabro”, les denominacions del català, no han parat de créixer i avui dia ja és segurament el més ric del món en sinònims: des del més antic de tots, “valencià”, que ja figura al Tirant lo Blanc, i des de “llemosí”, que és el nom que va donar a la nostra llengua el poeta a qui és dedicat el carrer Aribau, el nombre de sinònims per referir-se a la nostra llengua no ha parat de créixer. El darrer, després del “formenterenc” o de l’”alguerès”, és l’“aragonès oriental”.

Deixant de banda el substantiu, que ja en parlarem, hauríem d’acceptar amb modèstia que en això d’“oriental”, els nous “experts” lingüístics sorgits a les oficines administratives del país veí tenen raó. Vejam: un Col·legi que aplega, entre d’altres, historiadors, geògrafs i filòlegs no pot deixar de reconèixer com a cert que la immensa majoria de mapes històrics antics que s’han publicat fins ara, i la major part dels estudis lingüístics seriosos publicats fins ara, deixen ben clar tres coses: que la Franja ha estat gaåirebé durant mil anys del bisbat de Lleida, que la Franja ha pertanyut, si fa no fa, des de fa el mateix nombre d’anys al Regne d’Aragó, i que el que allí s’hi parla és una variant del català que no té cap diferència apreciable amb la que es parla al pobles catalans de l’altra banda de la ratlla “fronterera”. Essent doncs la Franja una part d’Aragó situada a l’orient del seu país, anomenar-la “Franja de Ponent” és una inexactitud tan fora de lloc com la que hem de patir els catalans quan llegim, sortint per la Diagonal, uns rètols que diuen “Autopista del Nordeste” quan en realitat aquella autopista es dirigeix cap a nord-oest.

Anomenar “Franja de Ponent” aquesta part oriental del territori d’Aragó equival a donar per certa la llegenda força estesa que afirma que, si allà es parla en català, és perquè antigament havia estat part de Catalunya. Com a Col·legi dels que sí que són experts en aquestes qüestions, no podem avalar aquesta inexactitud científica, per més estesa que estigui, amb el pretext que, quan els errors són  acceptats per la majoria, és inútil lluitar contra la inèrcia i és impossible fer marxa enrere.

Dit això, i entrant ja en la part del substantiu, aragonès, de la denominació nova de trinca de la nostra llengua, des del nostre col·lectiu, format per titulats universitaris, hem de denunciar la manipulació que representa voler negar que la parla de la Franja és el català. I, encara més, hem de denunciar que es posin traves als petits avenços en l’ensenyament i la normalització de la llengua que s’havien aconseguit fins ara.

Fidels a la nostra  línia de ser positius, no podem deixar de reconèixer que dir-li a la nostra llengua “aragonès oriental” podria, amb optimisme, ser considerat com un signe d’haver elevat la parla de la Franja de “chapurreao” a la categoria de llengua, i si  de veritat el govern d’Aragó estimés la llengua a la qual han donat el nom del seu país, a partir d’ara n’haurien de fomentar el coneixement a través de l’escola i la presència pública a les institucions, i, no cal dir-ho, declarar-la oficial a tot el territori d’Aragó. Ens agradaria molt que fos així, però, malauradament, temem que les intencions dels inventors d’aquest darrer sinònim no van en absolut per aquí.

De fet, potser caldria alegrar-se que encara no hagin anat més enllà, i no parlin de fragatí o tamarità o tantes altres denominacions amb què sovint  es vol esquarterar encara més la nostra llengua, basant-se en les petites variants locals que es donen en qualsevol llengua. Per exemplificar això ens agradaria recordar aquí la cançó popular d’aquelles terres que diu:

A Fraga en diuen barrals,
i a Mequinensa gorguetes,
a Aitona en diuen sillons,
i a la Granja canteretes.

De les quatre poblacions citades, dues són d’Aragó i dues de Catalunya, i totes estan situades a poca distància l’una de l’altra. Tots els seus habitants saben que parlen exactament la mateixa llengua, i mai no se’ls ha acudit que, perquè anomenin els càntirs de manera diversa, parlin llengües diferents. Tots hauríem d’aprendre d’aquesta saviesa popular i deixar-nos de baralles entre dos països que compartim la mateixa història i la mateixa bandera. Tant de bo el govern aragonès recapaciti i no continuï per aquest camí, que no du enlloc, i que ens farà mal a tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada