dimecres, 4 de juliol de 2012

Cooficial?


Des del fons de les cisternes seques espriuanes, on el franquisme havia abocat i desterrat la nostra llengua, el català es va anar aixecant lentament: “pujant per esglaons de lentes hores”, segons paraules del poeta –per cert, membre del nostre Col·legi abans del “Levantamiento”. Aquells anys difícils el català va ser considerat primer només un “dialecte”, i així ho afirmaven les enciclopèdies escolars dels anys quaranta. Després, cap a finals dels cinquanta, es va començar a tolerar que se’n digués “llengua”, i el 1964, en una conferència memorable de Manuel Fraga a l’Ateneu, se’l va reconèixer finalment com a idioma.

Aviat, però, ens vam adonar que aquelles boniques paraules  del ministre “de Información y Turismo” no canviaven res: la nostra llengua continuava tan arraconada com abans  i amb una presència inexistent o residual als mitjans. Per això, quan l’Estatut va declarar el català “idioma oficial”, molts vam pensar que la nostra llengua ja estava salvada. Vana il·lusió: ho saben prou tots els que van tenir conflictes amb servidors de l’administració de l’Estat, que algunes vegades van continuar sofrint destrets, i fins i tot vexacions, si gosaven parlar-los en la nostra llengua. Aquesta situació subordinada del català es va plasmar en una paraula: “cooficial”. Si, encara avui, hom gosa, a Madrid o altres llocs de l’Estat, vindicar el caràcter oficial de la nostra llengua a Catalunya, de seguida salten com si els punxessin, i precisen:  “el catalán es cooficial”.

És evident que per nosaltres és a l’inrevés: el català és oficial i el castellà cooficial. En qualsevol cas, i polèmiques sobre cooficialitat a part, el que és incontestable, perquè així ho diu l’Estatut, és que a Catalunya el català és llengua oficial. I l’administració –la nostra i la del país que sigui– té l’obligació de propiciar que tots els ciutadans coneguin la llengua –i les llengües– oficials. És evident que aquí no anem bé, perquè hi ha ciutadans, i fins i tot personalitats amb càrrec –que, per tant, no poden al·legar manca de capacitat perquè tenen educació superior, ni poden argumentar que són acabats d’arribar a Catalunya, perquè fa anys que viuen entre nosaltres– que manifestament no saben parlar  la nostra llengua, i a vegades fins i tot fan veure que no l’entenen. Justament entre aquests ciutadans hi ha alguns del paladins de la croada contra la immersió, talment com si temessin quedar-se sols en la seva ignorància de la llengua del país, i estiguessin disposats a fer tots els esforços possibles per perpetuar aquesta anomalia legal.

En aquests moments en què aquestes persones, i personalitats, sembla que aparentment han aconseguit una “victòria” per a la seves tesis –que no és així si es llegeix atentament la sentència–,  hem de manifestar rotundament el suport del Col·legi al sistema d’immersió lingüística vigent a Catalunya i sancionat per la LEC, i hem de reclamar a la nostra administració que posi tots els mitjans perquè aquells pocs que vulguin optar per una educació inicial en castellà puguin arribar a l’objectiu irrenunciable que tots els ciutadans catalans, en acabar l’ESO, i independentment de l’itinerari seguit, tinguin un perfecte domini del català –i del castellà, és clar.

Tinguem-ho clar, i mes enllà dels avatars de les sentències dels tribunals, que tampoc no s’han de deixar de recórrer quan s’excedeixen en les seves atribucions, no hem d’oblidar el nostre objectiu de ple coneixement del català per tota la població, i no hem de recular ni un mil·límetre en la defensa d’aquesta exigència, que és òbvia i que deriva del caràcter oficial de la nostra llengua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada