dimarts, 5 de juny de 2012

Qui té por de les matemàtiques?


L’opinió del ciutadà mitjà sobre les matemàtiques es pot resumir així: les matemàtiques són les quatre regles, i les quatre regles són indispensables per a tots el càlculs amb diners. Ergo la relació entre diners i matemàtiques es clara i indiscutible, i com que els diners mouen el món, això de les matemàtiques és una de les poques coses importants, que s’ensenyen a l’escola, i poca broma!

 Aquesta identificació simplista i esbiaixada malauradament és pròpia d’una mentalitat molt estesa, i no és cap boutade afirmar que el prestigi de les matemàtiques com una de les poques matèries d’utilitat indiscutible que s’ensenyen a l’escola prové d’aquesta idea clarament sofista.

Si els pares sabessin que a classe de matemàtiques s’ensenya també l’icosaedre i el teorema del catet, i a un nivell una mica més elevat, les sèries de Taylor i les funcions trigonomètriques inverses, segurament començarien a preocupar-se. Per a què serveix tot això?, dirien. I si, ja a la universitat, veiessin que els seus fills, estudiants de matemàtiques, es capbussen en l’àlgebra abstracta o la topologia, la seva fe en la utilitat de les matemàtiques trontollaria d’una manera concloent i definitiva. Dir-los, a la majoria que pensa així, que les matemàtiques són un llenguatge absolutament indispensable per entendre la física i la química, i de retruc l’enginyeria i tota la tecnologia que ens ha portat a l’avenç tècnic actual, els semblaria música celestial, de la mateixa manera que li ho sembla a la majoria l’estudi del llatí i les llengües clàssiques.

Aquí volíem anar a parar: el llatí d’una manera especial, però també el grec, constitueixen una matèria instrumental absolutament necessària per aprofundir en el coneixement de la llengua pròpia, i en general de totes les llengües romàniques, i també de l’anglès, que és una altra matèria d’una utilitat majoritàriament reconeguda i no discutida. Deixar passar, com fem, la preadolescència sense submergir els estudiants en un profund estudi del llatí, igual que sense un profund estudi de les matemàtiques, crea en els nostres alumnes un dèficit que ja mai més no podrà ser cobert. El resultat és el mateix que si esperéssim a l’adolescència per iniciar l’estudi del piano o del violí: ja hauríem fet tard.

La idea, tan estesa entre la opinió pública, i que ha portat a aquest disbarat d’arraconar les llengües clàssiques, està tan arrelada que serem titllats d’exagerats o il·luminats per haver gosat fer aquest al·legat. Eppur si muove. Ho hem de dir. Hem de complir amb l’obligació de fer-ho públic, tot i saber que prediquem en el desert i que és gairebé impossible fer entendre a la gent que foragitar el llatí de l’educació bàsica és un error com una catedral. El més probable és que això no s’acceptarà mai, i encara pitjor: molt probablement  un dia sortirà algun il·luminat que dirà que les quatre regles tampoc no cal ensenyar-les, perquè ja hi ha calculadores que sumen, resten, multipliquen i divideixen. Si això encara no ho ha verbalitzat ningú –pensat segur que sí–, i si aquesta barrabassada encara  no s’ha posat en pràctica, potser és perquè veuen que els països avançats encara no ho fan.

Després de redactar aquest escrit, veiem que l’administració ha augmentat el nombre d’hores de matemàtiques, de manera que tot sembla indicar que el prestigi d’aquesta matèria continua, de moment, intacte. Celebrem la mesura i entenem que probablement és l’única que és a les mans dels responsables d’ensenyament per millorar el rendiment a curt termini. Perquè millorar el professorat mitjançant la selecció dels millors és pràcticament impossible en el context actual de manteniment de plantilles, en el millor dels casos. I millorar la qualitat dels materials didàctics també és molt difícil si la majoria de la gent no és conscient que allò que és car no és el paper ni la impressió, sinó la qualitat en l’elaboració dels continguts, independentment del suport en què arriben a l’escola. Però malgrat que ara sigui molt difícil incidir en aquests dos aspectes, cal tenir clar que són els més importants. Com ho és també un bon coneixement de la llengua, que és imprescindible per comprendre què es demana als enunciats. I per a aquest bon coneixement de la llengua –encara que hi haurà qui dirà que som uns pesats– no podem deixar de dir que és imprescindible el llatí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada