És difícil saber on és l’equilibri de la balança, i cap a quina banda s’inclina la “rendibilitat”. Però igual que passa amb la torre de Pisa, que probablement perdria una bona part del seu atractiu turístic si la redrecessin, no és cap bestiesa pensar que la rendibilitat s’inclina justament per la banda contrària d’allò que pretén fer el govern amb els diners dels contribuents retirant el vaixell accidentat. És clar que el govern ni es fa mai aquesta pregunta ni segurament no se la vol fer, perquè amb l’operació rescat s’hi remenen molts diners, i potser un amic (o un parent) d’un amic (o un parent) del polític de torn hi podran sucar pasta gansa de l’operació.
Malgrat el que diem, no es pot oblidar que en aquest cas hi ha la necessitat de trobar els cossos dels desapareguts, una recerca que sempre es fa i que l’opinió pública atribueix a un acte de responsabilitat i atenció de l’administració envers les famílies de les víctimes. També, és clar, però el motiu més important és un altre: és necessari trobar els cossos per certificar la defunció i anotar-ho així al registre civil. Cosa que, és clar, és molt important. Ja a El tercer home el cine ens obria es ulls a la possibilitat –i la realitat– que hi hagi persones que constin com a mortes i que de fet estiguin vives, com Orson Wells en aquella obra de ficció, igual que n’hi ha que consten com a vives i en realitat estan mortes, com també s’ha vist aquests dies amb la notícia dels responsables d’un geriàtric que cobraven la pensió d’un avi difunt una dotzena d’anys després de la seva mort.
Arribat a aquest punt, el lector es preguntarà que diantre té a veure això amb l’ensenyament. Sí que hi té a veure. Els professors, a més de tota una pila de tasques inherents a la nostra professió, en tenim una de molt important, a la qual ens hem referit sovint i que recull el punt 7 del nostre codi deontològic: “No adoctrinar l’alumnat, fomentar el desenvolupament d’un judici crític sobre la realitat i ells mateixos, i promoure la recerca de la veritat com a principi rector del saber.” Per fomentar aquest judici crític, una de les coses en què hem d’insistir sempre és que la realitat és paradoxal, que molt sovint la veritat és justament el contrari d’allò que sembla a primera vista.
A risc de trencar la unitat d’aquest breu escrit explicarem un altre exemple: com és sabut, a la Xina, per evitar la superpoblació, han establert la política del fill únic, i castiguen severament les famílies que trenquen aquesta norma. Malgrat això la població continua creixent, poc, però creix. A Europa, en canvi, no solament no hi a cap restricció sobre el nombre de fills, sinó que fins i tot en molts països hi ha polítiques d’estímul a la natalitat. Doncs bé, a Europa la població disminueix. Raons culturals, diuen els simplistes. No: el que passa és que a la Xina, malgrat la riquesa d’alguns, encara hi ha una majoria de població a la misèria. I quan la misèria entra per la porta, la “paternitat responsable” surt per la finestra. Per tant, tots aquells que pensen que al món som massa i que no hi haurà pernil dolç per a tots, i que sovint promouen la crisi, el decreixement i la fam, pensant que així serem menys, són uns il·lusos, igual que els que es pensen que arreglarien alguna cosa si redrecessin la torre de Pisa. ¿Oi que és tasca dels mestres obrir els ulls dels nostres alumnes i fer-los conscients d’aquestes paradoxes, i de tantes altres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada